Tot i que ja fa 5 mesos exactes d’aquest petit viatge, avui m’he decidit a deixar-ne constància al blog. Dir que la idea inicial era pedalar des de Brennero (a la frontera entre Itàlia i Àustria als Dolomites) fins Napoli, però la cosa va haver d’acabar a Bologna per problemes tècnics que ara us explicaré.
El dia següent d’acabar el contracte de feina a Suïssa vaig agafar el tren d’hora pel matí i vaig anar cap a Innsbruck amb la bici i després fins la frontera amb Itàlia. Anava una mica més lleuger del que aniré properament quan vagi cap a l’orient llunyà, i es nota.
Vaig arribar a Brennero a les 12 del migdia, mala hora per començar a pedalar perquè feia una calor infernal, era finals de juliol. Tot i així, al ser baixada es podia aguantar i a més a més les vistes de la vall eren espectaculars.
El primer poble que vaig creuar es deia Vipiteno i era força maco, tot i que molt turístic. L’arquitectura del Südtirol és com l’austríaca i s’observa clarament en els seus edificis.
Vaig seguir pedalant fins Bressanone quan la gana em va poder i va caure la primera pizza del viatge.
Havia de seguir pedalant fins Bolzano on m’esperava la Marialuisa que s’havia ofert per acollir-me a través de Couchsurfing, però tocava donar-li canya. Feia molta calor i l’escassetat d’aigua que feia que la majoria de fonts no funcionessin em posava les coses encara més difícils. Vaig haver de parar un parell de vegades a descansar perquè la pàjara estava tocant a la porta. Al final vaig arribar a Bolzano i em vaig fotre un gelat per celebrar-ho abans d’anar cap a casa la Marialuisa.
Després vaig fer via cap a casa la Marialuisa que em va deixar casa seva per mi i em va oferir quedar-m’hi tant com volgués, ja que ella marxava fora un parell de dies. Tot i així, la meva idea era fer nit i marxar d’hora al dia següent.
Em vaig llevar d’hora i vaig seguir fotent-li canya als pedals fins arribar a Trento per l’hora de dinar, però feia una calor mortal i vaig decidir agafar el tren per estalviar-me la pujada cap a la Valsugana que m’hagués destruït.
El tren em va estalviar uns 20 quilòmetres i uns quants metres de desnivell, deixant-me a Pergine Valsugana. D’allà havia de continuar pedalant direcció Bassano del Grappa. La idea inicial era acampar però la pluja em seguia i no només vaig haver de descartar la idea sinó que vaig haver de trobar un lloc amb sostre on dormir a cobert. Per sort una residència d’esportistes a Borgo Valsugana em va salvar la vida. De camí, una parella em va parar per preguntar com anava i em van oferir un gelat de tres boles de llimona.
L’home que portava la residència d’esportistes a Borgo Valsugana, en Michele, va ser molt simpàtic i em va recomanar on anar a sopar. Com us podeu imaginar, va ser una altra pizza, per variar.
I sembla ser que algú em va trobar atractiu i va decidir fer-m’ho saber. O tenia ganes de fer broma.
Amb la panxa ben plena vaig anar a dormir que al dia següent tocava una etapa ben llarga fins a Padova on em quedaria a casa en Francesco, un amic de l’Erasmus a Nancy (França), que em deixava la casa sola perquè ell era fora a la muntanya. Vaig continuar seguint el riu Brenta, que és preciós, fins Bassano del Grappa. La ciutat d’on ve el famós destil.lat anomenat Grappa justament.
La calor aquells dies era insuportable després de l’una del migdia, tot i així vaig decidir continuar una mica més fins Padova i poca estona més tard, a Cittadella, me’n vaig arrepentir i vaig decidir agafar el tren fins Padova abans que passés una desgràcia. Vaig decidir fer un tomb pel centre històric de Padova, que és molt maca, abans d’anar cap a casa en Francesco.
A casa d’en Francesco tocava celebrar-ho amb una birra ben fresca.
Al dia següent tocava una altra etapa llarga i força avorrida sota un sol de justícia i molt poca ombra. Costava trobar motivació llevat d’arribar a Bologna.
Vaig creuar els rius Adige i Po, els dos rius més llargs d’Itàlia, abans d’arribar a Ferrara, una ciutat força maca i amb molta història.
Acte seguit vaig fer un gelat per recuperar forces i vaig decidir fer uns quilòmetres amb tren fins que baixés una mica el sol. Això va ser uns 20 quilòmetres abans d’arribar a Bologna i també em feia il.lusió arribar a Bologna sobre la bici, ja que és una ciutat que he visitat vàries vegades sempre que anava a veure a l’Ari, la meva parella, però mai ho havia fet amb bicicleta. Ella no hi era perquè havia baixat ja cap a casa seva a Sicília per l’estiu, però la Francesca, una de les seves companyes de pis, sí que hi era i ho vam celebrar com toca.
La idea era descansar un dia i al següent continuar travessant els Apenins cap a la Toscana i direcció Roma-Napoli. El mateix matí que havia de marxar però, el mòbil va decidir deixar de funcionar de la nit al dia, mai millor dit. Sense mòbil, tot era més difícil i em vaig desinflar. Vaig perdre la motivació en continuar i sumat a la calor bestial que feia vaig decidir que ja estava bé. Ara sembla que deixo tots els viatges a la meitat, però tant aquest viatge com el de les comarques valencianes els feia amb un calendari relativament apretat i havia de prendre una decisió, i això vaig fer.
Vaig decidir agafar el tren directe cap a Roma per veure una amiga de l’Ari, la Clelia, que m’acolliria una nit a Roma abans de continuar jo cap a Sicília. Tot això amb la bici dins del tren, és clar. Pedalar per Roma va ser tota una experiència, força caòtica, però interessant. Amb la Clelia i una amiga seva, vam anar a prendre alguna cosa i a menjar una pinsa romana, que està tant bona com bona pinta fa.
Al dia següent i havent dormit molt poc, em vaig despedir de la Clelia i vaig anar cap a l’estació de tren per agafar el tren direcció Catania. M’esperaven ni més ni menys que 10 hores de tren si tot anava sobre rodes, no les de la bici és clar. Per creuar el mar i arribar a Sicília, el sistema utilitzat és introduir el tren dins d’un vaixell que el porta fins l’altra riba i allà continua el seu trajecte per les vies de nou.
A l’arribar a Giarre m’esperava l’Ari amb el cotxe i vaig haver de seguir-la amb la bicicleta fins casa seva. Va tocar pujar força però la recompensa va sortir a compte. Un bon sopar sicilià amb la millor companyia.
Tot i no haver pogut fer el viatge que tenia planejat, va ser una gran experiència i m’ho vaig passar genial sobre la bici, que és el més important. Vaig aprendre moltes coses que segur que em seran útils de cara al futur. Itàlia sempre em tracta bé i m’hi sento com a casa, per alguna cosa serà!
