Perdoneu per haver trigat tant a fer el primer post, però volia fer-lo amb calma. I no hi ha millor lloc per fer-ho que des de casa l’Ari. Intentaré ser més puntual amb els propers tot i que tampoc vull prometre res.
Els dos dies abans de marxar van ser una bogeria. Organitzar un viatge així no és fàcil i sempre tens la sensació que haguessis necessitat més temps. El suport de tothom s’agraeix un munt i sento no haver tingut temps suficient per a tothom. Espero aprendre a gestionar millor temps i estrés durant el viatge, no em queda una altra opció si vull arribar lluny. El tret de sortida molt emotiu tot i que massa emocions alhora i difícil d’entendre el que estava passant, tocarà pair-ho amb els dies.
Abans de creuar a França tocava pedalar 4 dies per Catalunya. El primer va ser tot sota la pluja, per recordar-me que ni a prop de casa serà fàcil. El segon vaig tenir el primer atac caní del viatge i vaig saber reaccionar relativament bé. El tercer havent de pedalar de nit amb trànsit i el quart havent de lluitar contra la tramuntana i el trànsit tot el dia, sobretot a la frontera on baixant cap a França passat el Pertús anava a 7 km/h literalment.
No tot van ser males notícies i ja els primers dies vaig conèixer gent molt interessant i vaig retrobar altra que feia temps que no veia. A la Tomassa prop de Sant Celoni vaig conèixer l’Èric i l’Alícia i la resta de gent que viu a la cooperativa d’habitatge.
En Guillem a Girona i tota la resta de companys metges que em van caure genial, ens tornarem a veure segur.
En Gonza a Figueres que sempre em dóna molt bon rotllo i em va donar moltes ganes de tirar endavant. Espero que vagi tot genial amb la programació.
En Mingo a Elna que va ser el primer que em va dir que ell també es sentia més mediterrani que cap altra cosa. I és una hipòtesi que vull confirmar all llarg d’aquesta primera part del viatge bordejant el mediterrani.
Gent maca i paisatges macos que em donaven forces per continuar cap a una part d’Europa i del viatge en general que no em motiven tant i que ja sabia que se’m podrien fer una mica difícils, sobretot a l’hivern.
Encara no havia fet cap dia de pausa i pensava no descansar fins Montpellier.
D’Elna tocava tirar cap al mediterrani i bordejar els estanys naturals fins Montpellier. Vaig veure un munt de flamencs i recomano moltíssim el parc natural de la Narbonnaise, on tens un estany enorme a un costat i el mediterrani a l’altre i és preciós.
Passat el parc de la Narbonnaise vaig fer la meva primera i única nit d’acampada fins a Bologna. M’ho he aconseguit muntar entre Couchsurfing i Warmshowers i m’han acollit cada nit. És cert que treu espontaneïtat i llibertat al viatge, però amb el fred que fa ara i en aquesta part d’Europa que està súper poblada estic disposat a fer el sacrifici. Això sí, haver de planificar-ho tot amb dies d’antel.lació i haver de contactar la gent és una feinada. De cara als Balcans crec que canviaré d’estratègia, ja d’entrada perquè hi ha molta menys gent en aquestes plataformes.
L’endemà d’acampar la meva prioritat era poder dutxar-me, i això que és hivern, a l’estiu deu ser encara una necessitat més vital. Per sort em va acollir la Magali a la seva preciosa casa a Gigean. Em vaig sentir com a casa i en algun moment ens tornarem a veure. Vaig tastar la tielle au poulpe, una espècie de pastís de pop molt típic de Sète.
Tenia una etapa molt curta d’uns 25 km al dia següent fins Montpellier, tot i així em va donar temps a trencar el cavallet, primera baixa del viatge. Per sort arribava a una gran ciutat i vaig poder canviar-lo a Uni Re-Cycle, on van ser molt simpàtics i un lloc que recomano encaridament.
A Montpellier em va acollir la Juliette per 2 nits. Era la primera persona que acollia però em vaig sentir com a casa també. La seva mare i la seva àvia havien viatjat en bici i ara li tocava a ella. Vaig poder tenir el primer dia de descans, fer-li una mica de manteniment a la bici i fer la primera rentadora casolana. La roba triga tot un dia a assecar. També vaig voltar per Montpellier que no l’havia visitada mai i em va agradar força, però ni rastre de l’occità. Només l’he vist escrit en algun cartell, però no he escoltat a ningú parlar-lo. França és una piconadora de llengües minoritàries. No serà ni la primera ni la darrera que trobaré.
Tocava fer via cap a Marsella on volia parar un parell de dies. La pluja em va respectar i vaig poder arribar a Nîmes. Hi ha un tram de carril bici preciós que segueix la ViaRhôna i per on no era el més lent.
A Nîmes vaig fer una volta per veure l’arena i el temple romans que són bastant macos. A part d’això la ciutat té poca cosa, i l’arena d’Arlès que veuria l’endemà és més interessant fins i tot.
Em va acollir en Mathieu que toca el trombó i em va caure genial. La casa era preciosa i vam estar xerrant fins tard.
No vaig veure el sol durant tot el dia fins a Istres i feia molta rasca. Vaig passar per Arlès i toca fer la reflexió següent: si no fos per les boulangeries (fleques) no sé què faria a França, tot és caríssim. Compro croissants i altres per esmorzar i pa per dinar amb allò que tingui. Després d’Arlès recomano la zona dels Alpilles tot i que jo no la vaig gaudir gaire pel cansanci. M’acollia l’Anne a Istres, ja jubilada i fent viatges en bicicleta de varis dies. Vaig agafar forces per fer el darrer sprint fins a Marsella. L’endemà tocava anar contra el vent i havia de pujar un port per entrar a Marsella, el coll de la Nerthe. Vaig arribar a Marsella pel nord i vaig haver d’atravessar-la tota per arribar al centre.
La primera nit em va acollir la Coralie, tot i que no li anava gaire bé, tot i així em va salvar. Casa seva tenia vistes a la basílica de Notre-Dame de la Garde, coneguda com la Bonne Mère que vaig visitar l’endemà, on es pregava pels mariners i que té estil bizantí que tant veuré dels Balcans en endavant. Feia un vent terrorífic, el famós mistral de Marsella, prop dels 60 km/h.
Aquell mateix dia hi havia vaga general per les retallades en les pensions públiques a tota França i la manifestació de Marsella va ser multitudinària. Va sumar a lo caòtica que és de per sí la ciutat.
És una ciutat que em recorda molt a Nàpols, molt acollidora, molt colorida i molt caòtica, sobretot al Cours Julien, on passen moltes coses alhora i es nota que és una ciutat portuària i de comerç com moltes al mediterrani. Una mica com Barcelona fins i tot. La segona nit em va acollir la Hannah, que juntament amb la seva parella havien fet una ruta fins a Grècia en bicicleta l’estiu passat.
En teoria l’endemà havia de marxar de Marsella, però el mistral seguia bufant fort i com volia fer la Route des Crêtes pel parc natural de les Calanques, vaig haver d’esperar encara un altre dia per tal que el vent afluixés. Em va acollir el Pierre, que havia fet un viatge en bici per Anglaterra i que espero que quan acabi la seva formació torni a marxar com em va dir. L’endemà vam fer una ruta per la corniche Kennedy i vam passar pel Vallon des Auffes, un petit port pintoresc que forma part de la ciutat de Marsella.
Vam continuar fins les Goudes, que és el poble al que els Massilia Sound System fan referència a la seva cançó “Dimanche aux Goudes“, i vam continuar fins la primera calanque del parc natural, la de Callelongue. El paisatge era preciós i em va donar una idea del que veuria l’endemà. El problema és que a l’haver de seguir el ritme d’en Pierre i no poder anar al meu, se’m va carregar una mica el genoll, mal senyal pel que venia l’endemà.
L’etapa era curta, uns 40 km però tocava pujar molt. Sortint de Marsella tocava pujar el coll de la Ginesta i amb els 35 kg que porto d’equipatge va ser un suplici. El genoll es va ressentir i només portava la meitat de l’etapa. Això sí, les vistes s’ho mereixien. Acabava d’entrar al parc natural de les Calanques.
Després de baixar a Cassis, tocava tornar a pujar aquesta vegada amb uns desnivells que superaven el 15% en alguns punts. Vaig haver de fer casi tota la pujada empenyent la bici. Resulta que la carretera de la Route des Crêtes encara estava tallada a causa del mistral tot i que el vent bufava molt menys, però jo ho vaig voler intentar igualment. Un ciclista local em va ajudar a passar la bici de l’altre costat de la barrera i em va animar. La millor decisió que he pres fins ara. Les vistes espectaculars i sense cotxes va ser una passada, ho recomano moltíssim tot i que és força dur.
Crec que el mal de genoll en part és degut a haver estat 4 dies parat i també a la duresa de l’etapa. Intentaré gestionar-ho millor de cara al futur. Per dormir havia parlat amb en Grégori, un home que s’havia creuat la Tati (una amiga menorquina del meu amic Albert) que ara para ja per Atenes després de varis mesos en ruta des de Barcelona. Ell és el propietari de l’hotel restaurant de la calanque de Figuerolles, la darrera de les calanques del parc a la Ciotat. I em va oferir dormir en una de les habitacions que em va obrir en Cyril.
Em mereixia un segon premi per haver sobreviscut l’etapa a part de les vistes, i aquest va ser la primera que no la darrera pizza del viatge, que em feia saber que Itàlia no estava gaire lluny ja.
L’endemà vaig fer un tram en bici i després vaig agafar el tren fins Toulon. Allà, sortint de l’estació, em vaig trobar l’Andréa que em va convidar a dormir a casa seva. Vaig acceptar la primera invitació del viatge. Això sí, feia molt de fred i vaig haver de fer temps en un pub. El cambrer va flipar i em va convidar a menjar i em va fer descompte.
L’Andréa em va caure genial i les meves recomanacions de rock psicodèlic dels anys 70 li van encantar. Conclusió: a vegades és bona idea improvitzar i deixar que t’acullin. L’endemà vaig agafar el tren des de Toulon fins Saint Raphaël, encara amb mal al genoll, i vaig desfer camí per la costa cap a Saint Tropez, una decepció, i vaig fer nit a casa en Ramdane a Port Grimaud. Una gran persona i espero que pugui deixar aviat la seva feina i marxar a sudamèrica com volia.
L’endemà tocava etapa llarga entre bici i tren per arribar a Niça. Dues punxades al genoll al matí em van recordar que estava fotut encara. Per sort, el tram de costa del parc de l’Esterel és preciós, recomanació de l’Anne d’Istres.
Té uns tons vermellosos molt característics que el fan un lloc molt especial i em va agradar molt. A més a l’hivern no hi ha ningú.
Després tren fins a Niça en hora punta. Mala idea si no estàs al vagó de les bicis. He de dir que tampoc vaig escoltar res de llengua Provençal i això em posa trist. França està matant les llengües minoritàries. Vaig dormir dues nits a casa la Simona i l’Alberto, ella búlgara i ell italià, molt simpàtics els dos. Niça com a ciutat no em va agradar gaire. Ja hi havia estat i la recordava com aquesta segona vegada. Per Gènova i la Spezia no pintava gaire bé la cosa, ja que ningú em podia acollir per aquelles dates. Vaig agafar el tren a Niça fins Menton per saltar-me el coll d’Èze amb el genoll xungo.
A Menton vaig baixar del tren i vaig creuar la frontera cap a Itàlia en bicicleta.
Una vegada a Itàlia vaig seguir fins Sanremo. A mig camí em va aturar en Massimo perquè em volia fer una foto i guardar-se el meu número per anar-me preguntant de tant en tant com vaig.
El meu destí era Finale Ligure, però m’havien recomanat parar a Cervo abans perquè és un poblet molt bonic. I raó no els faltava als que m’ho van recomanar.
Pujant cap a Alassio el genoll patia i els túnels eren estrets. En un d’aquests un cotxe em va passar molt a prop i al girar el manillar vaig tocar amb l’alforja davantera el mur del túnel i el ganxo es va partir. Vaig lligar-la al petate de darrera i vaig continuar fins Alassio i després en tren fins Finale Ligure (la bici al tren és gratis a Liguria). Allà m’esperava la Martina. Era de nit i tocava pujar uns 150 metres més. La recompensa però valia la pena. Ragù casolà.
A més a més la casa era preciosa. La Martina em va ajudar a canviar el ganxo de l’alforja i em va tractar genial. En Kingo, el seu gos, un amor també. Ella parla Ligure, però és de les poques persones de la seva edat que el parla i és una altra llengua que està a punt de desaparèixer. Tot i que en Fabrizio de Andrè té cançons en Ligure.
L’endemà vaig decidir anar a saludar els seus pares a la fleca que tenen a Calice Ligure i em van regalar la primera focaccia (fügassa en Ligure) de les vàries que vaig menjar. Un espectacle.
Baixant de nou cap a Finale Ligure vaig parar a Finalborgo, un poble molt turístic però preciós.
Vaig fer via cap a Varigotti que és un poblet maco i pel cap de Noli, passat això vaig decidir agafar el tren cap a Gènova i preguntar als albergs si tenien lloc. Tots plens i molt cars. Vaig decidir fer una visita exprés a la ciutat en bici i tornar amb el tren a Savona on m’acollia la Laura. Mala sort que ningú em pugués acollir a Gènova ciutat. Segurament m’he perdut coses, però tampoc m’ha cridat gaire l’atenció com a ciutat, hi tornaré però, encara que només sigui per les focacce. El tren cap a Savona un drama, ple de seguidors del Genoa de futbol, molt estressant. La Laura però molt simpàtica i ha viatjat un munt.
L’endemà vaig agafar el tren fins Gènova i d’allà fins Recco en bicicleta per la costa. Maco però res de l’altre món i ple de cotxes el diumenge. A Recco vaig provar la primera focaccia al pesto i un espectacle. He provat la normal (genovese), amb ceba, amb formatge i amb pesto i totes exquisites. Aquí tothom en menja fins i tot per esmorzar.
De Recco vaig agafar el tren de nou fins le Cinque Terre, Riomaggiore concretament. Allà vaig pagar per primera vegada per dormir. El preu no era gaire diferent del d’un alberg a Gènova i l’ubicació era perfecta per fer la ruta pels pobles de le Cinque Terre a peu. Va costar 50€ la nit i a l’estiu costa sobre 300€ la nit. Necessitava una mica de temps per mi després de 3 setmanes envoltant de gent i on no he volgut acampar per comoditat. Sé que als Balcans hauré d’acampar més sovint així que no corre pressa. Sobre la bici tampoc tens tant de temps per tu perquè has d’estar pensant en el present i el futur immediat. Estàs molt exposat a tot i tothom, però estàs molt més en contacte amb la gent i la natura.
Riomaggiore té una llum preciosa quan es pon el sol, i en aquesta època de l’any hi ha algun turista però està força buida comparat a l’estiu. El problema és arribar-hi amb una bicicleta, perquè està ple d’escales per tot arreu, un malson.
L’endemà vaig agafar el tren fins Vernazza i res més començar a pujar va quedar clar que els turistes no s’ho acostumen a prendre massa seriosament.
Vernazza poble no em va agradar massa, però les vistes de Vernazza camí de Corniglia eren precioses.
La baixada cap a Corniglia també era molt maca i es podia veure tant Vernazza com Corniglia de lluny. Corniglia poble em va agradar molt, potser el que més de tots.
Camí de Manarola va tocar pujar molt des de Corniglia. Hi ha dos pobles que són molt macos també i als quals les fotos no fan justícia, es diuen Porciana i Volastra. La baixada a Manarola tenia milers d’escales i es va fer molt pesada però almenys el poble valia la pena.
A Manarola els hi va donar per fer el pessebre més gran del món i quan no està il.luminat és una barreja entre graciós i penós alhora.
Per tornar a Riomaggiore tocava tornar a pujar i baixar, però un s’acostuma. Pels camins de muntanya potser em vaig creuar només 10 persones. L’hivern és la millor època de l’any per fer-ho sens dubte, però a vegades alguns trams poden estar tallats per obres. La llum potser no és la millor depenent del dia, i recomano fer-ho en el sentit Vernazza-Riomaggiore, sinó el sol ve de cara la major part del temps. L’endemà vaig decidir anar directament fins Bologna, la ciutat de Guccini, agafant varis trens. Creuar els Apenins nevats a 1100 metres no era la millor idea i la pianura Padana (la plana després dels Apenins) és avorridíssima i ja la conec. Així que vaig pujar la bici al tren aquesta vegada pagant.
Al darrer tren entre Parma i Bologna em vaig creuar l’Alessandro que viatja sovint en bici i em va aconsellar anar a veure un biomecànic per tal d’ajustar la meva posició sobre la bici. Això potser m’ajudarà amb els problemes al genoll que arrossego des de Marsella. A més a més també m’he comprat una pistola per fer massatges que em pot anar molt bé. Però sens dubte el millor de tornar a Bologna és poder passar uns dies amb l’Ari i descansar. Tinc moltes coses a fer, entre elles escriure aquest post, deixar coses que no utilitzo, i a sobre m’he posat malalt. Tinc un refredat de campionat, però millor passar-lo aquí i recuperar-me bé que no haver-lo agafat més endavant. He vist molts amics que m’han donat ànims i ganes de continuar el viatge i la veritat és que tinc moltes ganes de seguir. Aviat tocarà tornar a dir adéu. Durant aquest mes m’he acostumat a fer-ho cada dia, però amb l’Ari sempre em costa més. Aviam quan podem veure’ns pels Balcans o més endavant.
Què guay Hernan!!!!!! Brutal tot plegat!!!!