Abans d’entrar als Balcans tocava acabar de creuar Itàlia. Pujar de Bologna cap al nord i a Padova girar cap a l’est. Tocava retrobar gent que feia molt de temps que no veia abans d’endinsar-me en l’Europa desconeguda.
Com sempre va ser difícil acomiadar-se de l’Ari. Ens retrobarem aviat però. El refredat encara em perseguia i no tenia gaire forces. Volia pedalar fins a Ferrara i després agafar el tren fins a Padova. Però vaig acabar pujant al tren abans perquè no volia arribar a Padova de nit. El genoll es va comportar i això era una bona senyal. La resta de músculs començaven a treballar. A Padova em va acollir en Francesco. Sempre és un plaer tornar-lo a veure i passar temps plegats.
L’endemà va tocar acomiadar-se d’en Francesco i de Padova. Vaig aprofitar per fer un darrer tomb pel mercat de la piazza delle Erbe.
Als pocs quilòmetres de sortir em va parar en Maurizio. Ell havia pedalat de Tànger fins al Cap Nord a Noruega. Vam fer varis quilòmetres plegats i em va donar una pila de consells, molt simpàtic. Es va voler fer una foto amb mi pel record i m’escriu de tant en tant.
A Itàlia em paraven sovint els ciclistes i em preguntaven sobre el viatge, cosa que a França no em passava, només una vegada. Vaig arribar a Treviso i és una ciutat força maca tot i que petitona. Es nota que hi ha calers. Per fer temps mentre la Teresa acabava de treballar a l’hospital vaig anar a fer unes cerveses al NidaBar de Treviso. El local estava molt guai i quan em disposava a marxar una parella italo-colombiana em va voler convidar a una altra cervesa i vaig haver de rebutjar-la per assegurar-me que no se’m complicaria anar fins a casa la Teresa. Fa goig trobar-se gent així.
Feia moltíssim que no veia la Teresa i va ser molt guai retrobar-la. L’endemà tocava seguir pedalant per la plana del nord d’Itàlia entre el mar i els Alps. És avoridíssima i no li recomano a ningú, això sí, tranquil.la és. L’únic poble destacable va ser Sesto al Reghena i la seva abadia.
Vaig fer nit a casa l’Antonella a Bagnarola, un poblet a la província de Pordenone. Em va donar algun consell per l’Ístria tot i que al final no hi he pogut anar pel mal temps. També vaig descobrir que el friulà tenia semblances amb el català i el castellà. També em va passar alguns contactes que em serien útils més endavant. Camí d’Udine sort que em van acompanyar les muntanyes perquè seguia sent molt avorrit.
Molta pols i molta terra i fins i tot va tocar mullar-se, qui m’ho havia de dir. Sort que feia bon dia.
A Udine m’acollia la Michela. La ciutat força maca la veritat. Em va donar temps a pujar al castell fins i tot.
La Michela viu en una casa preciosa. No era el primer ciclista que acollia i quasi tots es quedaven a les golfes em va dir. Quan les vaig veure ho vaig entendre, i totes per a mi.
L’endemà vaig decidir estalviar-me el darrer tram avorrit i agafar el tren fins a Monfalcone. La ciutat era força lletja. El més remarcable van ser les drassanes on estaven construint vaixells enormes.
Per sort el tram de costa fins a Trieste va millorar-ho una mica. Hi havia força trànsit però almenys les vistes eren maques, llàstima de la boira que no deixava veure gran cosa.
A Trieste m’esperava en Nicholas, que em va tractar com un més de la família des del primer moment. També vaig conèixer les seves filles. L’endemà vaig anar a fer un tomb per Trieste i cal destacar la catedral de San Giusto Martire. El que més em va sobtar és que per que la cúpula estigui il.luminada s’ha de pagar, només podia passar a Itàlia això.
Vaig seguir passejant per la ciutat i al barri de Cavana que és força maco i ha un arc romà al mig de la ciutat. També hi ha molts edificis imperials de l’època austrohongaresa que a mi personalment no m’acaben de fer el pes. Però segur que hi ha gent que els troba preciosos.
I les influències ortodoxes comencen a notar-se. La primera gran esglèsia ortodoxa que he vist pel camí i plena de feligresos. Després de Croàcia me’n trobaré un munt fins arribar a Turquia.
Per la tarda en Nicholas va convidar amics seus a casa i em van estar explicant l’història de Trieste i la seva llengua. Parlaven dialecte triestí entre ells i els entenia força bé. I és que vam arribar a la conclusió que la majoria de llengües que es parlen a les ciutats portuàries més grans del mediterrani s’assemblen força, bé s’havia d’entendre la gent quan comerciava a l’època. Ciutats com Trieste, Gènova, Marsella o Barcelona en són un exemple, i durant aquest viatge ho he pogut veure amb els meus propis ulls. Algun dia m’agradaria estudiar-ho.
L’endemà jo em vaig llevar d’hora per anar a visitar Ljubljana amb el bus, que ja feia temps que volia fer-ho. Tan bon punt vaig arribar vaig anar a menjar-me un Burek. Me l’havien recomanat i la veritat que no va decepcionar. És una espècie de pasta fregida que pot està farcida de carn, espinacs, formatge, patates o altres coses i la veritat que està boníssima i costa poc. És típica de l’Orient Mitjà, l’Àsia Central i els Balcans, així que no serà la darrera vegada que la mengi.
Després vaig pujar al castell i de camí em vaig trobar el símbol de la ciutat passejant pel carrer tan tranquil i em va recordar la cançó de la “Fera ferotge” de l’Ovidi.
La part més maca de la ciutat és el riu i les seves vistes, fins i tot a l’hivern.
Per altres barris es pot observar l’influència dels anys comunistes a la ciutat amb grans blocs de ciment que fan la funció d’edifici.
I en un altre racó es pot veure l’espai ocupat Metelkova que es troba on hi havia les antigues casernes militars tant de l’Imperi Austrohongarès primer com de la República Socialista Federal de Iugoslàvia després. Dins el seu recinte hi ha museus i d’altres centres culturals.
Al final vaig decidir no fer nit a Ljubljana i tornar a Trieste per continuar pedalant cap als Balcans. Hi tornaré segur per veure la ciutat a la primavera o a l’estiu quan tingui més vida. Volia avançar-me a la pluja que donaven a Croàcia al cap d’uns dies.
L’endemà doncs vaig agafar la bici, em vaig acomiadar d’en Nicholas i vaig fer via cap a Pesek on m’acollien la Monica i en Matej. Tocava fer casi 500 metres de desnivell en poc més de 10 quilòmetres, però casi tots per un carril bici molt maco i que recomano que es diu “pista ciclopedonale Giordano Cottur”. Les vistes eren precioses tot i la boira.
A Pesek m’esperaven en Matej, la Monica i els seus pares, que havien vingut de visita i que havien portat menjar casolà molt bo. La Monica era coneguda de l’Antonella de Bagnarola i la veritat que em va salvar. Així vaig poder dividir l’etapa fins Rijeka en dos dies. Els pares de la Monica tenien amics a Santpedor i els van trucar i vam estar xerrant una estona, qui ho hagués dit mai! Després de marxar els pares van venir un parell d’amics seus i vam fer una barbacoa per sopar, es trobava a faltar.
L’endemà tocava creuar dues fronteres, primer la d’Eslovènia, on no hi havia ningú.
I on just creuar la frontera passes a no entendre res.
I després la de Croàcia. On tampoc hi havia ningú i estava tot buit.
Fins i tot les cases de canvi de moneda, ja que des del gener del 2023 la moneda oficial de Croàcia ha passat a ser l’Euro i la Kuna ha desaparegut. Tothom que he conegut a Croàcia m’ha dit que els preus s’han doblat amb el canvi de moneda.
Vaig seguir la carretera principal i tenia força trànsit. No paraven de passar camions transportant petroli amunt i avall. Cap a on deuen anar?
A la baixada cap a Rijeka em vaig trobar algun despistat que tornava a casa després d’haver cremat la nit durant Carnestoltes.
La ciutat de Rijeka no és gaire maca. Força industrial i amb molts vaixells i molt grossos.
A Rijeka m’acollia en Jan, que fa de pizzaiolo a l’estiu a l’illa de Cres i al que li encanta cuinar. De fet em va preparar un plat típic de la regió de Zagreb i el nord de Croàcia, d’on ve ell. El plat es diu Zagorski strukli i consisteix en una massa farcida de formatge i ou al forn i recoberta de bacó, ceba caramelitzada, all picat i salsa de iogurt. Em va encantar, tot i que és força consistent.
Després de Rijeka tocava endinsar-se en les illes i la primera va ser l’illa de Krk. Per creuar hi ha un pont i això es nota en el trànsit. L’illa està plena de gent que treballa a Rijeka. Abans d’anar cap a casa de l’Antoni i la Jelena a Punat vaig aprofitar per fer un tomb per la ciutat de Krk.
Camí de Punat no es veia gaire moviment, només vaixells amarrats al port i d’altres sense rumb.
Vaig arribar a casa l’Antoni i la Jelena i em vaig sentir com a casa des del principi. Fa goig creuar-se amb gent que t’ho dóna tot sense demanar res a canvi. També en Don, el seu gos, va animar-me el dia.
I no voldria oblidar-me de la Masa que va dormir amb mi al llit tota la nit.
L’endemà tocava llevar-se ben d’hora per agafar l’únic ferry del dia cap a la següent illa, la de Rab. Aquest és el problema de Croàcia i sobretot de les illes a l’hivern. Com està tot enfocat al turisme, les connexions a l’hivern deixen molt a desitjar. I quan dic ben d’hora vol dir a les 5 del matí, ja que el ferry sortia puntual a les 7:45 i des de Punat tenia una hora i mitja de bici fins al ferry. Per sort amb l’Antoni i la Jelena tot va ser més fàcil. Van voler llevar-se amb mi i vam fer-nos una selfie pel record que per ser a les 5 del matí sortim força bé.
També em van donar ànims que s’agraeixen moltíssim, sobretot en aquests casos. Estic segur que ens tornarem a veure en algun moment!
Al final vaig acabar arribant al ferry però encara no sé com, les cames anaven soles.
Una vegada a Lopar (Rab) vaig decidir prendre-m’ho amb calma. Una illa molt més tranquil.la, plena d’ovelles i oliveres per tot arreu i pel meu gust més maca que la de Krk, tot i que és una opinió molt subjectiva.
A Rab ciutat tenia 5 hores per esperar el següent ferry que volia agafar, tot i així vaig decidir anar a l’oficina de turisme per preguntar per si de cas. Allà em van aixafar el pla que tenia. El ferry que volia agafar era en realitat un catamarà que no acceptava bicis i feia mitja hora tot just que havia salpat un ferry cap a Pag, la següent illa, que no estava pas indicat als webs.
Tocava pedalar 15 km fins al final de l’illa de Rab, creuar amb un ferry a la terra ferma, pedalar 20 km i tornar a creuar amb un altre ferry a l’illa de Pag.
En total vaig superar els 1200 metres de desnivell positiu per primera vegada i amb tot el pes que porto a les baixades vaig com una bala, supero els 55 km/h. Vaig acabar arribant de nit a Pag sobre les 18:30 i havia de passar pel supermercat abans de buscar un lloc on plantar la tenda. Vaig decidir plantar-la mig a cobert en una caseta de la platja en una zona de discoteques que ara a l’hivern està morta. Durant la nit un cotxe va arribar i una llum em va apuntar, era la policia. Per sort era un noi jove que parlava anglès. Es va preocupar per mi i em va deixar acampar sense problemes.
Al matí següent estava ple de gent fent obres a les discoteques però per sort ja havia desmuntat el campament quan van arribar. Tocava la darrera etapa fins Zadar abans de parar uns dies per descansar i buscar aixopluc pels dies de pluja que havien de venir.
Arribar a Zadar es va fer llarg. Rectes infinites i vent en contra. Pag és l’illa més desèrtica de les 3 que he vist i també estava plena d’ovelles per tot arreu. De fet m’han dit que el formatge d’ovella de l’illa de Pag és famós i ha guanyat premis internacionals. Vaig passar per davant la fàbrica però no hi vaig parar.
Per abandonar l’illa de Pag cal creuar un pont cap a la terra ferma i creuar-lo em va donar ànims. A més a més el paisatge semblava més propi d’algun país de l’orient mitjà.
A l’entrada de Zadar m’esperava el caos. Es veu que al nord de la ciutat estan construint pobles i ciutats des de zero perquè a la costa s’estan quedant sense espai. Tenen la meitat dels carrers tallats i l’altra meitat aixecats i és un infern per la bici. No hi ha rastre de l’asfalt encara. En uns anys serà tot ciment.
A Zadar em va acollir l’Amparo, a la que li dec molt per haver-me acollit una setmana sencera. Ella és professora de català a l’Universitat de Zadar i la veritat és que em va fer sentir com a casa. L’endemà vam anar a fer una volta pel centre històric de Zadar que és una península i té racons molt macos tot i que va ser bombardejat pels americans durant la Segona Guerra Mundial i va quedar força danyada. També té un orgue que fa música amb les ones del mar. A l’hivern però està força buida comparada amb l’estiu.
Una curiositat de Zadar són els seus gats que viuen en total llibertat pels carrers i no només.
Alguns s’han fet els reis de la ciutat.
Vam aprofitar per cuinar algun plat que trobava a faltar i la veritat és que s’agraeix, i més quan es tracta de coses tan bones.
Es va passar varis dies diluviant i quan havia de marxar que per fi feia bon temps vaig tenir una punxada a les lumbars que em va deixar KO per uns dies. Al final em vaig acabar quedant una setmana sencera i li estaré eternament agraït a l’Amparo per haver-me acollit.
La conclusió que n’he tret és que he d’incloure els estiraments com a part de la rutina, sobretot si toca pedalar durant uns quants dies seguits. També que descansar és important tant física com mentalment. Quan vaig reprendre el viatge em notava molèsties als lumbars però vaig poder continuar. Seguint la costa vaig passar per la platja de Pilatusa a prop de Pakostane i la recomano, ara a l’hivern estava buida. Una curiositat del croat és que la paraula platja es pronuncia igual que en català. Dir també que el croata com altres llengües eslaves tenia altres alfabets que han desaparegut amb el temps malhauradament, un d’ells és l’alfabet glagolític.
La zona entre el llac i el mar entre Pakostane i Pirovac és molt maca. El problema de l’hivern és que plou molt i a vegades de forma torrencial. Va caure pedra però per sort només mitja horeta. Vaig fer via fins Vodice on vaig dormir en un apartament perquè el terra estava tot moll.
L’endemà tocava seguir pedalant cap al sud i arribant a Sibenik vaig començar a veure vàries referències cap a Drazen Petrovic, a qui li agradi el bàsquet sabrà qui és.
La ciutat de Sibenik és maca amb cases de pedra per tot arreu. La catedral de Sant Jaume és patrimoni de la humanitat per l’UNESCO i em vaig quedar amb ganes de passar-hi més temps. Però tocava fer 80 km per arribar fins a Trogir i volia ser més ràpid que la pluja.
Vaig decidir baixar al centre però vaig tenir la brillant idea de fer-ho per les escales i casi perdo el control de la bici un parell de vegades i acabo com la bici de la foto.
El comptaquilòmetres va deixar de funcionar després de tantes sotragades. Vaig continuar per la costa i tot era idíl.lic fins que va començar a diluviar per Brodarica i no va parar fins que vaig arribar a Marina. 3 hores seguides de pluja que no li recomano a ningú i on se’m van trencar els cobresabates, gaire no han durat. És una zona més tranquil.la de la costa croata però no vaig poder gaudir-la gaire. A Trogir vaig agafar un altre apartament perquè necessitava una dutxa calenta i descansar, notava que el refredat trucava a la porta, vaig fer bé. Per sort va sortir el sol arribant a Trogir i vaig poder gaudir de la ciutat, que és patrimoni de la humanitat per l’UNESCO i amb raó.
Té racons preciosos i totes les cases són de pedra. Ara a l’hivern està força buida però a l’estiu deu ser horrible amb tots els iots de luxe amarrats al port que hi ha.
Vaig aprofitar per dormir tant com vaig poder a l’apartament, unes 10 hores. Tocava esperar que fes bon temps l’endemà, i així va ser. M’esperaven 3 etapes força llargues per arribar a Bòsnia. L’endemà em vaig llevar i feia un sol radiant, tocava aprofitar-ho. Vaig fer via cap a Split creuant zones industrials molt lletges i vaig aprofitar per visitar una mica les ruines romanes del palau de Dioclecià i els seus voltants.
El centre històric té racons molt macos però es nota que és una ciutat molt turística i que ha crescut molt. El trànsit a l’entrada era força intens però no tant caòtic com a d’altres llocs.
Vaig continuar cap a Omis que és una ciutat força turística pels esports d’aventura tant de roca com aquàtics. És maca però força petita.
Això sí, l’avantatge dels llocs turístics és que la gent s’ofereix per fer-te fotos que jo mateix no em puc fer.
Tocava seguir pedalant fins Marusici on em vaig quedar al hostel Dalmatia per una nit. El hostel en sí estava tancat perquè en Dean i la Steffy estaven de vacances i no reobria fins l’abril, però hi havia voluntaris cuidant dels gossos i em van acollir genial. Dos francesos, en Vassili i la Cynthia, i dos alemanys, en Philip i la Sarah. El lloc era molt acollidor i em van fer sentir com a casa.
Es nota que per aquí ha passat molta gent que viatja i molts ciclistes. Trobava a faltar compartir el viatge amb altra gent i va ser una gran decisió. Em van donar ganes de seguir pedalant. Hi tornaré segur!
L’endemà tocava una etapa llarga i amb força desnivell per la costa fins a prop de Ploce. La darrera abans de creuar cap a Bòsnia. Les vistes eren precioses i feia un dia espectacular.
El primer port del dia a Pisak em va servir per despertar-me i també per gaudir una mica del paisatge i de les illes croates des de la llunyania.
Una vegada a Gradac tocava tirar cap a l’interior, cap a la zona dels llacs de Bacina (jezero tant en croat com en bosni). És una zona força maca però no vaig poder gaudir-la tant ja que es feia de nit i tocava pedalar una estona encara.
Hagués pogut acampar però volia obligar-me a pedalar fins Ploce per poder arribar a Mostar (Bòsnia i Hercegovina) l’endemà. La pluja em perseguia de nou i tocava fer pedals. Així doncs vaig dormir a un altre apartament (a Croàcia són molt cars) i l’endemà vaig fer camí cap a Bòsnia i Hercegovina. Vaig començar a les 8 i tot i així havia d’enganxar una mica de pluja arribant a Mostar. Vaig creuar la primera frontera de veritat del viatge fora de l’UE i va tocar esperar 20 minuts per fer un control de la documentació. Després d’esperar pacientment vaig entrar a Bòsnia i Hercegovina per fi després de 2 setmanes per Croàcia!
Aquest post en teoria encara no està acabat. Hauria d’afegir el meu pas per Dubrovnik després de sortir de Bòsnia i Hercegovina i abans de creuar a Montenegro, però ho faré al post de Bòsnia. Fins aleshores!
