Albània: contrasts i molta alegria

La frontera era una mica diferent a les anteriors i no hi havia cap cartell. La fila de cotxes era enorme però tothom em va dir d’avançar i anar directament al principi. Pocs quilòmetres abans de creuar ja es notava el canvi de país. De sobte un munt de gent venent al carrer des de peix a fruita, passant per paquets de tabac. La gent súper simpàtica pitant per saludar-me i preguntant-me d’on era. Es notava que havia creuat a Albània perquè es tornaven a veure mesquites.

Les mesquites tornant a fer acte de presència

A Shkodër m’acollia en Jozef. Vam fer una volta pel centre de la ciutat amb les bicis i tothom es quedava flipant quan passàvem. És una ciutat amb molts estudiants i es nota. Al tornar a casa i fer la dutxa em vaig quedar una mica parat per la distribució de la dutxa. M’hauré d’acostumar perquè a Turquia també serà així segurament.

La dutxa i la seva interessant distribució

Després vam anar a fer unes birres i vam estar xerrant sobre Albània i les seves cultures. En Jozef se sent il.liri, un poble pagà que habitava els Balcans abans que arribessin els grecs i els romans. El sol i les serps eren símbols del poble il.liri que encara avui en dia es poden trobar al nord d’Albània. La llengua que s’utilitza al nord d’Albània i a d’altres països veïns és força diferent de l’albanès estàndard, el Tosk, que va imposar el règim comunista de Hoxha. Aquesta llengua, el Gheg, no és oficial a Albània però se segueix parlant i hi ha moltíssima literatura en aquesta llengua. Un altre exemple dels problemes que pateixen les llengües minoritàries. Va ser molt interessant i ens van quedar moltíssims temes per parlar.

L’endemà vaig sortir força d’hora i vaig aprofitar per fer-li una foto a un dels molts gossos de carrer que se’m van apropar mentre esmorzava. Albània n’està plena i a les ciutats acostumen a portar un xip.

Un dels centenars de gossos que em vaig creuar a Albània

També em va sobtar que a la ciutat de Shkodër hi ha moltíssima gent que va en bicicleta en el seu dia a dia, ja m’ho havia dit en Jozef.

La gent de Shkodër passejant amb les seves bicis

Havia de fer nit a la ciutat de Laç però en Jozef em va dir que millor que no, que era una mica perillós. Llavors vaig canviar d’idea i vaig tirar cap a la costa direcció Shengjin, prop de Lëzhë. Allà està enterrat Gjergj Kastrioti (Skanderbeg), que va ser un militar i aristòcrata que va lluitar contra l’imperi otomà i considerat heroi nacional albanès. L’endemà pedalaria fins Tirana. De camí, en un racó perdut pels poblets albanesos, em vaig trobar la Jeanne i en Thibaut, que tornaven del seu viatge per Europa després d’haver arribat a Grècia. Van ser els primers ciclistes que em vaig trobar i em va fer molt feliç passar amb ells una estona.

La Jeanne i en Thibaut continuant el seu viatge

A la costa albanesa vaig aprofitar per agafar un apartament per un parell de nits bé de preu i menjar força peix barat, cosa que no és tan evident a d’altres països.

Un dèntol a la brasa, un dels peixos més preuats del mediterrani

Amb les piles carregades i l’estómac ple vaig fer via cap a Tirana. M’esperava un dia llarg amb una carretera en molt mal estat (com la majoria a Albània) i per culpa d’això vaig trencar un altre ganxo de l’alforja a causa dels sotracs i vaig haver de pedalar descompensat tot el dia. 

Nova distribució no gaire equil.librada

Vaig passar per Laç, la ciutat que m’havia dit en Jozef d’evitar i la veritat és que de dia cap problema. Això sí, és una antiga ciutat industrial abandonada completament i amb moltíssimes barraques i gent vivint en condicions molt precàries. 

Complex industrial completament abandonat

Camí de Tirana les vistes de les muntanyes eren espectaculars i em van acompanyar durant tot el dia per l’avorrida plana. 

Les vistes camí de Tirana

Arribant a Tirana vaig veure de tot a peu de carretera. Des d’avions militars a camions enormes transportant tancs italians, passant per estruços i d’altres animals engabiats sense cap mena de motiu.

Un pobre estruç engabiat sense cap mena de sentit

Entrant a Tirana pel nord, va tocar creuar un passarel.la sobre el riu que donava força mala espina, però que em servirà com a experiència de cara al futur. 

La passarel.la que va tocar creuar per arribar a Tirana

Cal dir que el país té un gran problema amb la gestió de les deixalles i que està molt brut per tot arreu. La gent però és súper simpàtica i saluden i somriuen en tot moment, es trobava a faltar aquest caliu. Els nens petits em perseguien amb les seves bicis i em preguntaven en anglès d’on era i què hi feia allà. A Tirana vaig passar per totes les botigues de bicicletes per preguntar si tenien els ganxos de les alforges però es veu que és impossible trobar aquestes coses a Albània. Va tocar utilitzar el darrer recanvi que portava i resar perquè aguantés fins a Salònica, a Grècia.

A Tirana vaig quedar-m’hi tres nits per tal de planificar les properes setmanes i degustar la gastronomia local, com per exemple el xai a la brasa.

Xai a la brasa en quantitats industrials

També vaig aprofitar per visitar la ciutat i veure com hi viu la gent. No és una ciutat especialment maca, però té força vida i em va recordar a Berlin en algunes zones, com ara el barri de Blloku que abans estava reservat a les residències dels funcionaris del règim comunista de Hoxha i on estava prohibit entrar i que ara està ple de cafès i bars alternatius. 

A Albània els mercats tenen una importància capital com a orient i es pot trobar de tot. Des d’espècies, fruits secs i menjar de tota classe. 

El mercat de Pazari i Ri i els seus colors a Tirana

A sabates de tot tipus i fins i tot desaparellades segurament.

Botiga de sabates prop de Pazari i Ri

Passant per bicicletes amb components d’última generació.

Botiga de bicis prop de Pazari i Ri

Que es poden veure en servei i en el seu màxim esplendor pels carrers de Tirana.

Bicicleta modificada d'última generació

També es habitual trobar-se gent tocant música pels carrers, sobretot de la comunitat gitana.

Noi gitano animant els carrers de Tirana

Els contrasts a Tirana són força evidents. D’una banda hi ha un pont patrocinat i pagat per Vodafone.

El pont de Vodafone a Tirana

I d’altra banda instal.lacions elèctriques més pròpies de l’Índia que no d’un país europeu.

L'entramat de cables pels barris de Tirana

També va ser interessant veure murals dels vestits tradicionals de diverses regions històriques d’Albània com ara: Janinës (on Ioannina era la capital ara a Grècia), Shkodrës (on Shkodër era la capital), Kosovës (on primer Pristina, Kosovo, va ser la capital i després Skopje, Macedònia) i Manastirit (on Bitola era la capital ara a Macedònia).

Els vestits tradicionals de les diferents regions històriques d'Albània

I també dels albanesos que van haver de fugir amb l’arribada de l’imperi otomà i que van anar cap a Itàlia, concretament Calàbria, Sicília i Puglia, (els Arbëreshë) i cap al sud de Grècia, concretament al Peloponès, (els Arvanites). En Jozef em va fer descobrir una cançó preciosa sobre la comunitat Arbëreshë. També em va fer descobrir més música tradicional albanesa com ara aquesta. On es veu clarament la importància del clarinet com a instrument.

I dels albanesos que van haver de marxar

Un altre mural il.lustrava el territori que els albanesos reclamen com a seu. Aquest territori va del nord de Montenegro al nord de Grècia.

Mapa del territori històric albanès

Al bell mig de la ciutat encara hi ha búnkers que es van construir durant l’època comunista i dels que parlaré una mica més endavant. 

Un dels molts búnkers a Albània al centre de Tirana

Després de tots aquests inputs pels sentits i de descobrir una mica més sobre Albània, vaig posar rumb cap a les muntanyes direcció al mític llac Ohrid que fa frontera entre les actuals Albània i Macedònia per desconnectar una mica. Va tocar pujar força però les vistes s’ho mereixien.

Les vistes camí d'Elbasan

Per sort la carretera cap a Elbasan tenia molt poc trànsit i estava en molt bon estat per ser Albània.

Agafant una mica d'aire durant la pujada

A dalt de tot vaig compartir les vistes amb un dels pioners del ciclisme a Albània.

Compartint experiències amb velles glòries del ciclisme albanès

Després de la llarga i preciosa baixada vaig arribar a Elbasan, emmurallada i força maca. Allà havia agafat una nit d’apartament molt bé de preu. Em va rebre el pare de la Silvi que no parlava res d’anglès però tot i així ens vam entendre perfectament.

La muralla de la ciutat vella d'Elbasan

L’endemà vaig llevar-me molt d’hora perquè volia arribar a Ohrid i avançar-me així a la pluja dels propers 3 dies. Eren quasi 100 km i més de 1200 metres de desnivell positiu. L’asfalt era terrible i hi havia molt de trànsit, ja que era l’única carretera que pujava per l’estreta vall. Els contrastos de les zones rurals albaneses no van trigar a fer acte de presència. D’una banda limusines.

Una limusina posant benzina

I d’altra banda cavalls com a mitjà de transport.

Un cavall havent de fer la feina bruta

També xocaven força la quantitat de búnkers que es veien i que recordaven el passat comunista del país. Enver Hoxha, líder suprem del país va fer construir prop de 750.000 búnkers per tot el país, convertint-lo en el país amb més búnkers del món. El fet de malgastar diners i recursos en aquesta matèria va frenar el país en el desenvolupament de carreteres o moltes altres infraestructures, i això és palès encara avui dia. 

Un dels milers de búnkers d'Albània camí del llac Ohrid

La majoria dels quals estan abandonats.

Detall del búnker

De camí al llac Ohrid vaig seguir trobant símbols que recordaven el passat comunista del país.

Monument comunista camí del llac Ohrid

També és curiós l’enorme quantitat d’estacions de rentat més aviat austeres que es poden trobar a Albània.

Estació de rentat d'última generació

I la quantitat de complexos industrials abandonats. Almenys aquest havia estat decorat amb marietes i era una mica més curiós que la resta.

Un altre complex abandonat aquesta vegada decorat

Després de molt pujar vaig aconseguir albirar el llac Ohrid i això significava que ja estava més a prop de l’objectiu. És el llac que més em va impactar i les vistes eren espectaculars. El fet que estigui a 700 metres d’alçada el fa encara més impressionant.

Les espectaculars vistes del llac Ohrid

Tocava apretar i creuar la frontera ràpid i arribar a la ciutat de Ohrid abans que es fes fosc. Les temperatures baixaven dels zero graus i la pluja no trigaria a arribar. A la frontera van quedar força sorpresos de veure’m allà dalt amb la bici, però tampoc van preguntar gaire i em van deixar passar. 

Creuant cap a Macedònia del Nord

Vaig passar només una setmana a Albània i em vaig quedar amb ganes de més. De saber més sobre el país i les seves cultures i de descobrir les muntanyes del nord, sobretot Theth i Valbona. La gent albanesa em va caure genial i tinc clar que hi tornaré en el futur. Ara tocava gaudir de Macedònia i del llac Ohrid si la pluja ho permetia.

5 1 vote
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest

0 Comments
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments