Després de creuar la frontera semblava que la carretera no millorava gaire respecte a les carreteres albaneses. La baixada va ser una passada i els darrers 25 quilòmetres vorejant el llac fins la ciutat d’Ohrid es van fer molt llargs. Després de més de 90 quilòmetres i 1300 metres de desnivell positiu tocava celebrar-ho i aquesta vegada ho vaig fer amb una xocolata calenta. Havia agafat un apartament per tal de descansar i aixoplugar-me de la pluja dels propers dies. Aquesta no es va fer esperar i aquella mateixa nit es va posar a diluviar.
Organitzant les alforges vaig trobar el bitllet del tren de Mostar a Sarajevo que sembla més aviat de la URSS dels anys 80 o 90 que no de l’any 2023.
L’endemà estava tan fet caldo que em vaig llevar a les 12 després d’11 hores de son. Es va passar tot el dia diluviant i només vaig sortir per dinar i sopar. Per sopar vaig decidir anar a l’única pizzeria que feia bona pinta de tota la ciutat d’Ohrid (Prova pizza), i és que la pizza en general no és el fort dels Balcans. El propietari del local, en Marco, resulta que era del Veneto a Itàlia i tenia famíl.lia d’origen macedoni. Va decidir obrir una pizzeria a Ohrid i una altra a la vora del llac veient que el negoci de la pizza estava força fluix per aquesta zona. Es va interessar molt pel viatge i li estic molt agraït, ens retrobarem en el futur segur.
L’endemà per fi va deixar de ploure i vaig poder fer un tomb per la ciutat. Les vistes del llac són precioses.
Varis trams són de penya-segats i li donen una atmòsfera especial a la ciutat.
Les esglésies ortodoxes no van trigar a fer acte de presència, i és que la ciutat n’està plena. Algunes situades en enclavaments privilegiats com la de Sant Joan Kaneo.
Algunes d’elles envoltades de runes d’una antiga basíl.lica cristiana, com la Sant Pantaleó situada al “Plaoshnik” creada per Sant Climent i on s’ensenyava en antic eslavònic que s’escrivia tant fent ús de l’alfabet ciríl.lic com de l’alfabet glagol.lític. Va ser destruïda pels musulmans i reconstruïda al segle XVII.
I d’altres ben antigues com la de Santa Sophia que data del segle XI en la seva majoria.
Camí de la part alta de la ciutat seguia trobant-me esglésies a cada racó.
I per fi vaig divisar el castell a l’horitzó amb la bandera de Macedònia del Nord. La veritat és que s’agraeix viatjar fora de temporada, ja que durant l’estiu la ciutat deu estar fins dalt de turistes i deu perdre força encant.
Dir que hi ha un conflicte burocràtic entre Macedònia del Nord i Grècia respecte al nom de la primera. Grècia prohibeix que s’anomeni només Macedònia, ja que considera que el nom Macedònia fa referència a les províncies del nord de Grècia que tenen aquest nom.
La influència de l’antiga Iugoslàvia encara es pot veure avui en dia pels carrers d’Ohrid, per exemple amb la marca de cotxes Yugo, que deixa clar el seu origen.
També m’agradaria destacar els bitllets de Macedònia del Nord i lo bonics que són en la meva opinió, començant pel bitllet de 10 dinars macedonis. Bitllet que té un animal que seria important més endavant durant la meva estada a Macedònia.
Seguit pel bitllet de 50 dinars.
Continuant amb el de 200 dinars.
I acabant amb el de 500 dinars.
L’endemà tocava tornar a agafar amb ganes la carretera i m’esperava una altra etapa de muntanya dura. Vaig sortir d’Ohrid cap al nord direcció Resen i el primer port del dia era el de Vukovo de casi 1200 metres d’alçada, on vaig veure l’enganxina d’en Cheng de 50aldia, que em va servir d’inspiració abans de marxar i em va donar bons consells.
A dalt, les vistes eren increïbles i hi havia molt poc de trànsit, fet que sumat al bon estat de la carretera em van permetre gaudir força de l’ascens.
Això sí, feia molta rasca, uns 5 graus de màxima i a aquesta alçada es notava. Es pot comprovar amb els núvols lenticulars que em van acompanyar durant tot el dia i que semblen tenir forma d’ovni.
Després de la baixada va tocar tornar a pujar aquesta vegada amb el llac Prespa com a teló de fons.
El segon port es va fer una mica més dur sobretot pel sol que picava a les 3 de la tarda. Per sort una parella de galesos (en Patrick i l’Alice) que viatjaven amb la seva furgo em van alegrar la pujada i després de parar una estona a mitja pujada em van regalar dues taronges. Tothom a qui em trobo però va en sentit contrari, coïncidència o mala sort?
Després de la segona baixada glacial vaig arribar a Bitola, on vaig fer un tomb per la ciutat. N’esperava més, però la torre del rellotge i els carrerons del mercat eren força curiosos. Vaig agafar una altra habitació barata per descansar i continuar amb forces l’endemà per creuar cap a Grècia, on l’Ari vindria a veure’m uns dies.
L’endemà el dia començava amb mala pinta, una carretera en mal estat i molt de vent en contra. A la frontera vaig tornar a veure paons reals, però aquesta vegada no en els bitllets sinó a la vida real. Es volien despedir de mi abans no creués cap a Grècia.
La meva estada a Macedònia del Nord va ser força curta però em vaig quedar amb ganes de veure més i poder conèixer més sobre la gent local i la cultura. La natura però és espectacular i la gent molt simpàtica. Espero poder tornar-hi aviat i poder gaudir de nou del llac Ohrid i la seva bellesa.
