Tot just entrar a Grècia, la carretera començava a fer millor pinta i un cartell ben gran escrit en alfabet grec em donava la benvinguda. Tocava posar en pràctica tot allò après durant les classes de física amb el Víctor Villaronga per a poder, ni que fos, llegir els noms de les ciutats cap a on em dirigia.
Les muntanyes m’acompanyarien com a teló de fons durant tot el dia abans d’entrar a la plana Macedònia. La neu era encara ben present a finals de març i el tránsit pràcticament inexistent, quin goig!
Salònica o Thessaloniki (més fàcil de comparar amb l’alfabet grec) encara quedava a uns 150 quilòmetres.
Quedava encara algun tram de pujada i aviat me’l trobaria davant dels nassos. Això sí, els paisatges una passada.
Pujant vaig veure un parell d’estacions on muntaven aerogeneradors, i és que en aquesta zona del nord de Grècia hi ha un munt de parcs eòlics. No em va fer cap mena de gràcia. El meu pitjor enemic tornava a entrar en acció i les probabilitats que estigués de part meva eren extremadament baixes.
Evidentment el vent va bufar en contra durant quasi tot el dia. Almenys les vistes eren maques i les petites capelles ortodoxes a peu de carretera amenitzaven la pedalada. Aquest tipus de capella és molt típica a Grècia i no l’he vista a d’altres països ortodoxos. La gent quan hi passa per davant es persigna, fins i tot al volant.
El meu segon malson també va estar present durant quasi tot el dia: Ja m’ho havien comentat: quan entris a Grècia veuràs que els gossos de carrer tenen una actitud més hostil, i així va ser. Gossos grans en gossada, la pitjor combinació, i a sobre també als trams de pujada. Tocava tenir paciència. El problema? El primer, que havia oblidat el canvi d’hora i al creuar a Grècia vaig perdre una hora per pedalar. El segon, que havia planificat una etapa molt llarga i entre els gossos i el sol va tocar apretar i vaig notar que la insolació trucava a la porta. A pocs quilòmetres d’arribar ja no m’aguantava les cagarrines i va tocar fer parada tècnica a la vora d’un llac. Acte seguit vaig marxar cagant llets literalment i a la baixada vaig apretar com mai per arribar a Edessa i poder agafar un lavabo en condicions. Per sort, vaig poder reviure i vaig sortir a fer un tomb per la ciutat abans no es pongués el sol. Edessa és famosa per les seves cascades, probablement les més famoses de tota Grècia. Només vaig poder tenir temps de veure-les des d’adalt. La foto no fa justícia, ja que no s’aprecia la força de l’aigua ni l’alçada, però els seus 70 metres d’alçada i el poderós corrent les fan impressionants.
Vaig passejar també una estona pel barri antic de Varosi i entre els carrerons hi havia un munt d’esglésies i complexos religiosos ortodoxos ben fàcils de reconèixer. També em va semblar veure el mont Olimp en la distància, però cap foto li fa justícia, així que no en posaré cap.
Durant la passejada vaig decidir dues coses: que dividiria en dos l’etapa de l’endemà, i que em mereixia una pizza i una birra, la primera de moltes a Grècia i val a dir que n’hi ha de molt bones. La Nimfi, que es veu a la foto; la Mamos; la Fix i la Vergina, sense entrar a les artesanes. Després del sopar tocava anar a fer nones i reposar per l’endemà.
Havent fet nou hores de repòs vaig sortir amb les piles carregades d’Edessa. A més a més, la sortida era una llarga baixada que et deixa a la plana de la regió de Macedònia. Vaig pedalar pel voral d’una carretera amb força trànsit, però força segura. A mig camí vaig albirar les ruines de Pella, les primeres que veuria d’una llarga llista entre Grècia i Turquia.
Tothom semblava dirigir-se cap a Salònica, incloses les oques i les gallines.
Més endavant em vaig topar amb una escena que semblava treta d’altres parts del món. Una filera de tancs que estava sent transportada cap a alguna base militar. La veritat és que em va donar f0rça mal rotllo.
Aviat vaig arribar a Chalkidona on faria nit. Vaig deixar els trastos i vaig aprofitar per menjar alguna delícia local per dinar. Aquesta vegada va caure un bon tac de formatge feta recobert de sèsam i passat per la brasa amb un toc de mel. Un espectacle! Van insistir a convidar-me a les postres, un iogurt grec, com no podia ser d’altra manera.
Després de dinar vaig fer el ronso mentres gestionava on m’allotjaria durant els propers dies a Salònica. Per sort, cap al tard, l’Anastasia de Couchsurfing em va dir que em podia acollir a partir de l’endemà, grans notícies! Vaig fer bé en dividir l’etapa en dos dies, sinó hagués arribat baldat a Salònica i sense on dormir.
L’endemà, vaig sortir d’hora cap a Salònica amb la intenció de passar per casa l’Anastasia a deixar els trastos i seguir cap a la botiga de bicis on la deixaria per fer-li una ullada abans de seguir cap a Turquia. També havia encarregat un parell de cobertes que no són tan fàcils de trobar fora de la Unió Europea i ganxos de recanvi per les alforges. Arribant a casa l’Anastasia em va sorprendre aquesta capella, una mica més gran de l’habitual.
A la botiga de bicis, l’Action Bike Club, vaig conèixer en Jofi, que volia voltar també amb la bici per Europa i estava preguntant dubtes. En Giorgos, que porta la botiga, va ser de gran ajuda. Ha viatjat un munt i em va donar força consells interessants. Vaig recollir els ganxos i vaig deixar la bici allà. Al tornar a casa vaig arribar a taula parada pràcticament. A part de l’Anastasia també hi havia en Kostas, que em va caure genial. Semblàvem amics de tota la vida, i és que els grecs, després dels italians, són els nostres cosins més propers. Al menú hi havia Tzatziki, com era de suposar, i Pastitsio, molt bons els dos i fets per la mare de l’Anastasia. El Pastitsio és una mena de timbal de pasta que va fet al forn i que es pot trobar pel mediterrani, sobretot al sud d’Itàlia.
Amb la panxa plena i ben feliços vam estar xerrant tota la tarda i compartint música. Em van comentar que l’endemà hi hauria un concert gegant per una causa solidària en contra de la privatització de l’aigua a Salònica. Quatre o cinc hores de concerts i gratis. A més a més, amb artistes famosos a Grècia i que barregen la música tradicional, sobretot el rebétiko, amb música més moderna. Què més es pot demanar?
També ens vam fer amics amb la Pizza, la gata de l’Anastasia. Qui ho diria que un gat grec tindria tant de pèl.
En Kostas havia de tornar a casa, però l’Anastasia em volia ensenyar un espai on feien concerts i jam sessions sovint i on ella ajudava com a voluntària que es diu “Scholeio”. Era una antiga escola que no s’utilitzava per a res i on ara s’hi fan un munt d’activitats culturals i musicals. També elaboren la seva pròpia cervesa artesana. Salònica és una ciutat amb molt de moviment estudiantil i en general força mobilitzada i compromesa.
L’endemà era el dia del concert contra la privatització de la gestió l’aigua a la ciutat de Salònica: Υπερασπίσου το Νερό. Que significa algo així com “Defensem l’aigua”. Allà, vaig voler col.laborar amb la causa i vaig comprar una samarreta que aquells que em conegueu segur que heu vist alguna vegada. La primera en cantar va ser la Foteini Velesiotou, que té una veu molt poderosa; després va seguir en Dimitris Mystakidis, que és un prodigi de la guitarra i també canta; seguidament van tocar els Heimerinoi Kolymvites, que són un grup de varis músics amb l’Argyris Bakirtzis al capdevant; després va ser el torn d’en Foivos Delivorias que barreja la música grega i ritmes llatins. Abans del concert principal vaig decidir anar a menjar un gyros, el kebab grec, per agafar forces després de 5 hores seguides de peu.
L’últim concert va ser el del Thanasis Papakonstantinou. Altra vegada, pels que em coneixeu ja us l’hauré fet escoltar. A més a més, va tocar amb el seu guitarrista de confiança, en Sokratis Malamas, que també fa gira ell sol. Va ser un dels millors concerts on hagi estat mai, i això que no vaig entendre ni una sola paraula. L’ambient però era espectacular i la música em va transmetre un munt. Li estaré sempre agraït a l’Anastasia per haver-me convidat a anar-hi amb els seus amics. Aquestes experiències amb gent local són de les coses que més gravades em quedaran del viatge.
L’endemà l’Anastasia havia de marxar cap a Jerusalem de viatge amb uns amics, però em va dir si em volia quedar una nit més a casa seva cuidant de la pizza i vaig acceptar.
Vaig aprofitar per escriure el post de Bòsnia. Dos dies més tard tocava agafar el tren cap a Atenes per veure per fi l’Ari després de 3 llargs mesos. El dia abans d’agafar el tren vaig marxar de casa l’Anastasia donant les gràcies als seus pares, que vivien al mateix edifici. Em van confirmar de la botiga de bicis que podia deixar-la allà durant els dies que fos a Atenes i que no em preocupés. Alleujat, vaig anar a fer un tomb pel mercat i el que no sabia és que seria la porta d’entrada als mercats turcs i de l’Àsia Central que em trobaria en els propers mesos. Em van xocar una mica l’organització i l’ambient. Encara que a Albània ja havia vist alguna cosa semblant al mercat de Pazari i Ri de Tirana.
Aquí a Grècia la zona del peix també té molta importància, i és que al cap i a la fi Salònica segueix sent el mediterrani.
A continuació vaig deixar la motxilla a l’hostal on dormiria la darrera nit abans de sortir d’hora pel matí l’endemà camí d’Atenes. Vaig sortir a descobrir la ciutat i els seus monuments, com ara la rotonda de Galeri, que va ser construida al segle IV després de Crist. Va ser una església paleocristiana fins que Salònica va caure en mans dels otomans i la van convertir en una mesquita, per això conserva un minaret encara avui dia. Conserva també alguns mosaics originals i és una estructura força impressionant.
La rotonda estava connectada a l’arc de Galeri, que era un important creuament de camins amb la via Egnatia, una antiga via romana que anava des de l’actual Istanbul fins a Durrës a la costa d’Albània.
Després vaig començar a pujar turó amunt cap a la part alta de la ciutat direcció a l’església de Sant Pau, situada a tocar dels jardins de Pasha. Es tracta d’una construcció recent, però molt semblant a algunes esglésies ortodoxes que havia vist a la ciutat d’Ohrid a Macedònia del Nord.
A la part alta de Salònica les vistes recorden una mica a les de Barcelona, des del Guinardó o el Carmel, però amb força més història.
En Jofi, el noi que m’havia trobat a la tenda de bicis, es va unir i vam explorar plegats la zona de la muralla. Després vam baixar pel centre a fer unes birres i a jugar a Backgammon. Vaig descobrir un altre talent, ja que li vaig guanyar les tres partides que vam jugar, tot i no haver-hi jugat mai abans. A Grècia és molt habitual veure la gent jugar Backgammon al carrer, sobretot la gent gran. La veritat és que Salònica em va agradar molt i és una ciutat amb molta vida i història. Una ciutat estudiantil amb molt de moviment i a mig camí entre Istanbul i Atenes. Cal recordar que el pare de la nació turca moderna, Mustafa Kemal “Atatürk” (pare dels turcs literalment) va néixer a Salònica
L’endemà va tocar llevar-se d’hora i agafar el tren cap a Atenes. En aquest mateix trajecte, a Tempi, prop de Larissa i del mont Olimp, hi havia hagut un accident molt greu poques setmanes abans que va ser una catàstrofe nacional i que va fer trontollar el govern. Van morir 57 persones i 85 van resultar ferides. A dia d’avui cap polític ha estat investigat per la justícia i és un tema molt candent a Grècia, sobretot a Salònica, on estudiaven molts dels joves que van morir. Hi havia molt poca frequència de trens i molts trajectes es van anul.lar, per això no vaig poder anar als Monestirs dels Meteors, una espècie de Montserrat grec.
Per sort, el viatge en tren va anar bé i vaig arribar a Atenes per l’hora de dinar. Vaig dinar pel barri d’Exarcheia, que és la zona anarquista d’Atenes i la més mobilitzada políticament. Vaig fer un tomb i vaig seguir cap al Mont Licabet, que és un turó de quasi 300 metres d’alçada amb una capella a dalt de tot. També hi ha un amfiteatre molt famós que portava molts anys tancat i que estaven renovant per reobrir-lo i fer-hi concerts.
Des d’allà dalt es tenen les millors vistes de la ciutat i de l’Acròpolis.
Alguns tenen la sort de gaudir d’aquestes vistes quan vulguin, això sí, cal tenir calers.
Jo els calers no els tenia, però no em podia queixar. La primera nit dormiria a casa d’un amic de la Valeria, una amiga que havia conegut a Zurich quan hi treballava. Ella havia vingut a Atenes un any abans i s’havia fet molt amiga d’un grup de grecs, entre ells estaven en Gaetano i en Giannos, aquest darrer seria el que m’acolliria la primera nit. La casa tenia vistes al Mont Licabet i un balcó gegantí des d’on gaudir de la posta de sol. El grup d’amics es va reunir a casa d’en Giannos per fer unes birres i així va ser com també vaig conèixer l’Alexandros, l’Spyros i la resta. Em van estar explicant sobre Exarcheia, el conflicte diari entre la policia i els estudiants i l’augment d’efectius policials amb els darrers governs de dretes. Amb el que millor em vaig portar va ser amb en Gaetano, que és mig grec i mig napolità, i amb el que encara segueixo en contacte a dia d’avui.
L’endemà em vaig llevar d’hora i em vaig despedir d’en Giannos per anar a buscar l’Ari. Per fi havia arribat el dia de tornar-nos a veure des de la darrera vegada a Bologna després de 3 mesos pedalant tot sol, més de 2000 quilòmetres i 8 països creuats. Estava emocionat i quan la vaig veure no podia ser més feliç. Vam passar el matí fent un tomb per Exarcheia i els seus carrers plens de cafès i ateneus.
També va aprofitar per robar-me alguna foto, esdeveniment extrany en els tres mesos anteriors.
Vam acabar dinant a un lloc molt bo amb menjar local força elaborat que es deia Ama Lachei. Vam tastar el Kavourma, que tot i ser més conegut com a plat turc també es menja a Grècia. Consisteix en una base de carn, en aquest cas vedella i xai, primer bollida, després fregida a alta temperatura per reduir el greix i finalment conservada en grans contenidors una vegada freda.
Com els dos veníem molt cansats vam decidir donar el dia per acabat, posar-nos al dia, descansar i agafar forces per l’endemà. Seria dia de gentada, ja que la idea era visitar l’Acròpolis i d’altres monuments turístics tot en el mateix dia.
I així va ser, ja de bon matí no ens vam poder lliurar de la gentada.
Tot i els rius de turistes (nosaltres inclosos) és un monument que val molt la pena visitar per apreciar l’esplendor de l’època hel.lenística. Alguns dels temples millors conservats estan aquí, com el famós Partenó. Un temple dòric del segle V a.C. dedicat a la deesa Atena.
També vam tenir temps per fer-nos fer alguna foto i immortalitzar així el moment.
També voldria destacar l’Erectèon amb les seves columnes formades per figures femenines.
Cal apreciar-les amb deteniment i des de diferents angles per no perdre’s cap detall.
Per dinar vam dinar al barri de Koukaki, que és una zona amb menys turistes i amb més ambient local. El restaurant es deia “Opos Palia” i feia plats així més aviat petits estil tapes, “meze” en grec, i molt recomanable qualitat-preu. Per la tarda vam fer un tomb per Koukaki i vam tornar cap a l’allotjament. L’endemà tocava fer més turisme històric per la ciutat.
Ens vam llevar plens d’energia i vam començar el dia visitant la biblioteca d’Hadrià. Construida en època romana i situada molt aprop de l’Àgora Romana. Vam seguir visitant aquesta última i una cosa curiosa és que hi ha vàries tortugues de terra que viuen allà.
Es troba al barri de Plaka que és un altre barri molt pintoresc de la ciutat, tot i que molt turístic, cosa que no sembla molestar gaire als gats de carrer que es passegen pel barri com si fos seu, fins i tot fent la migdiada a sobre els cotxes aparcats.
Per dinar vam menjar en un restaurant tradicional de Creta al barri de Keramikos. També vam fer un tomb pel barri de Metaxourgeio. El restaurant en qüestió es deia “to Laini”, i era un lloc molt petit i sense turistes. El menú estava apuntat en una pissarra i només en grec, així que ens va tocar preguntar plat per plat per entendre alguna cosa. El plat que més ens va sorprendre va ser el Dakos, una espècie d’amanida amb base de pà dur (paximathia), tomàquet triturat, formatge mizithra de cabra, decorat com vingui de gust i amanit amb oli d’oliva verge. Simple, però boníssim i molt refrescant. És originari de l’illa de Creta, però és fàcil de trobar a Atenes també.
Amb la panxa plena ens vam dirigir cap a l’Àgora Grega, que és molt més gran i interessant que la romana, i això que és més antiga. El temple d’Hefest és el més impressionant i millor conservat sens dubte.
Des d’aprop encara impressiona més, no tant per les seves dimensions, sinó pel seu estil dòric i el seu estat de conservació.
També recomano fer una ullada al museu, ja que es poden veure peces de ceràmica, estàtues i joies dels primers períodes hel.lenístics que semblen fetes ahir. Moltes són de l’època de les ciutats estat, abans de l’imperi grec sota Alexandre el Gran. Com aquesta peça amb motius geomètrics i guerrers que data del segle IX a.C.
O aquesta altra peça amb motius geomètrics i cignes que data del segle VIII a.C.
Per la nit vam sortir a fer unes birres amb en Gaetano i després vam trobar-nos amb la resta dels seus amics a Psyri. El plan era sortir de festa fins tard i com nosaltres l’endemà encara volíem descobrir una mica més Atenes vam fer fuga ràpid.
I així va ser, l’endemà vam tornar pel barri de Koukaki i vam menjar en un altre restaurant deliciós i poc turístic, es deia “to Potami (el riu)”. Per fi ens vam decidir a tastar la famosa patata farcida grega i estava molt bona. Acostuma a anar farcida de tzatziki i amb formatge feta per sobre.
Per la tarda havíem quedat amb l’Eleni per anar a fer un tast de vins a la seva botiga “Wine with Eleni”. Ella és amiga d’uns amics de l’Ari que tenen una enoteca a Bologna. Vam tastar un munt de vins, algun obtinguts a partir de varietats de raïm endèmiques de Grècia com l’Avgoustiatis, de l’illa de Zakynthos i del Peloponès o la Malagousia, originària de l’oest de Grècia però avui dia famosa en tot el país, sobretot a l’illa de Rodes. El marit de l’Eleni, l’Aris, havia preparat taralli casolans a part d’altres plats per acompanyar els vins.
També ens van explicar que l’Eleni havia escrit un llibre sobre la història i l’el·laboració del vi al Mont Atos, de fet l’únic que existeix. És una regió on hi ha més de vint monestirs ortodoxos que s’autogovernen de facto en una mena d’Estat Monàstic Autònom. Els monjos porten més de mil anys produint vi de forma ininterrompuda. L’Atos és a la península més oriental de la Calcídica, situada al mar Egeu al sud de Salònica. Per entrar-hi es requereix un permís especial i només els homes hi poden accedir. I us preguntareu, i aleshores com ho va fer? Doncs gràcies al seu marit, que és director de cinema i que va anar-hi vàries vegades i li va anar passant el material fotogràfic i explicant la seva experiència de primera mà amb els monjos. A més a més, ella va fer una recerca exhaustiva amb l’ajuda de diferents manuscrits i textos d’on va treure la informació necessària. El llibre és molt interessant i les imatges també aporten una informació molt valuosa.
El seu fill està gravant també un documental sobre l’el.laboració de vi al Mont Atos, però és un projecte a llarg termini, degut a la dificultat per a rebre els permisos susdits per accedir-hi i poder gravar.
El cas és que a mesura que el vi anava baixant per les nostres goles, l’ambient es començava a animar i com no podia ser d’altra manera, vam acabar ballant. És habitual, encara que no sigui originari d’Atenes, ballar les dances de l’illa d’Icària, prop de l’actual Turquia. I és que últimament, les danses tradicionals d’Icària han cobrat força importància i s’han popularitzat, sobretot l’Ikariotikos, que es balla en tot tipus de celebracions a l’illa.
Ens ho vam passar teta amb l’Eleni i la resta. Després havíem quedat amb en Gaetano per veure la posta de sol des del turó de Filopapos, que queda al costat i també té unes vistes excel.lents de l’Acròpolis. Els turons d’Atenes li donen una vida i una perspectiva a la ciutat que la fan única. Després vam anar a sopar a un local autogestionat a Koukaki que es diu “to Pagkaki (el banc)”, on a vegades també hi fan concerts. Després d’un parell de birres ens vam despedir d’en Gaetano i vam tornar a l’allotjament per descansar i preparar la motxilla, ja que l’endemà seria el darrer dia a Atenes. S’havia fet massa curt com cada vegada que ens veiem amb l’Ari.
L’endemà ens vam llevar i vam fer un tomb pel mercat d’Atenes per tafanejar i veure una mica les parades de peix colorides. La majoria del peix, com a Salònica, és com el nostre perquè és del Mediterrani igual.
També les olives són molt importants per allà, cosa que em va recordar els mercats de Sícilia que també n’estan plens.
Altres botigues tenien de tot i potser massa fins i tot. Donaven una mica d’ansietat, però de ben segur que si busques alguna cosa en concret allà la pots trobar.
I les meves preferides van ser les botigues d’instruments musicals construïts de manera artesanal. Aquesta en concret s’especialitzava en busuquis, una evolució moderna del baglama que es tocava a l’època egípcia i del pandura que es tocava a l’Antiga Grècia, tot i que la forma d’aquest darrer era una mica diferent. És un instrument molt important encara avui en tota la regió dels Balcans, Anatòlia, el Caucas i Pèrsia. El busuqui però, va tornar a agafar pes en la música tradicional grega anomenada rebétiko durant el segle XIX i especialment el XX. Els grecs que van haver de fugir d’Àsia Menor a causa de l’ofensiva otomana a principis del segle XX van portar amb ells instruments i melodies de l’orient mitjà que van influir molt en el desenvolupament del rebétiko actual. I avui dia, alguns dels artistes principals de Grècia toquen una versió més moderna del rebétiko sense oblidar les seves arrels.
Després de la passejada va tocar el moment difícil d’acomiadar-se. Va ser dur com sempre, tot i que menys que la darrera vegada a Bologna, potser perquè me la sento com la meva segona casa. Potser també perquè sabíem que ens tornaríem a veure a Geòrgia en uns mesos. Els dies que vam compartir em van donar un munt d’energia que necessitava molt en aquell moment, i és que el cap sempre pot més que les cames. Jo vaig fer camí cap a l’estació i vaig agafar el tren de tornada cap a Salònica. Vaig passar per la botiga a buscar la bicicleta i vaig recollir de pas dues cobertes Schwalbe Marathon Plus Tour de recanvi que havia demanat per internet. Tocaria carregar-les la resta del viatge, sembla força més incòmode del que realment és. A Turquia costa força trobar-les, i més enllà encara més. Vaig tornar amb la bici a casa l’Anastasia per preparar-ho tot per sortir l’endemà. Ella encara no havia tornat del seu viatge, però els seus pares em van deixar dormir a casa seva, i per això els hi estaré agraït per sempre.
Vaig marxar cap a les 10 i al final no vaig passar a recollir el disc de fre de recanvi perquè encara no havia arribat a la botiga. Vam quedar que me l’enviarien a l’oficina de Correus de Kavala, i que ja el passaria a buscar. M’estalviaria uns 300 metres de pujada en una etapa de quasi 90 quilòmetres, i ho acabaria agraint. Tot i així vaig arribar baldat a Asprovalta després de no haver pedalat durant 10 dies seguits. Els dos llacs a meitat de camí van fer la ruta força més amena, però d’altra banda, això va significar no tenir res d’ombra durant quasi tot el dia, cosa que em va passar factura al final del dia. Per sort, va ploure uns minuts cap al final de l’etapa i va refrescar, cosa que em va permetre arribar més sencer a Asprovalta. Vaig fer nit allà i l’endemà tocava fer camí cap a Kavala. De camí, es podia veure la darrera de les tres potes de la península Calcídica, al final de la qual es trova el mont Atos, del que ja he parlat una mica més amunt. Algun dia m’agradaria fer una ruta per aquelles terres. Vaig passar per unes quantes ruïnes, essent el lleó d’Amfípolis la més famosa de totes. A l’època hel·lenística se’n podien trobar per aquestes zones, tot i que es van acabar extingint poc temps després. De fet, el lleó és encara avui en dia un dels símbols de la regió de Macedònia.
No seria l’únic animal que em trobaria pel camí. També em vaig trobar una tortuga, una serp, una guineu, un teixó i fins i tot un xacal. Només vaig voler fotografiar l’únic de tots ells que encara estava viu en el moment de creuar-me’l.
Tocava apretar o em tancarien l’oficina de Correus als morros, i a més a més l’endemà era festa nacional i estaria tancat. Val a dir que la costa grega és maca, però després de tants mesos pel mediterrani ja no em sorprenia gaire. Per sort, vaig aconseguir arribar a Correus tot just uns minuts abans no tanquessin per recollir el disc, afegint així uns quants grams més a tots els quilos que ja portava a sobre. Kavala és una ciutat força maca en un enclavament privilegiat. L’endemà vaig sortir prou d’hora i quan deixava enrere la ciutat les vistes de l’aqüeducte eren espectaculars.
Sortint de Kavala hi havia unes quantes pujades força costerudes i per acabar-ho d’adobar un munt de gossos de carrer amb ganes de fer-me passar una mala estona. El cel tampoc feia bona pinta, i la pluja i el vent en contra serien la tònica del dia. El problema era que ens havíem de trobar en uns dies a Istanbul amb els meus pares i no podia esperar a que passessin els dies de pluja.
En arribar a Xanthi després de 50 quilòmetres, cansat de la pluja i el vent, vaig decidir donar l’etapa per acabada i vaig agafar un bus cap a Komotini, on havia de dormir aquella nit. Per sort, el bus anava buit i va ser molt fàcil pujar-hi la bici gratis. Poc abans de sortir amb el bus, es va posar a diluviar i em vaig sentir la persona més afortunada del món.
De camí a Komotini vam creuar força pobles de població turca. Són algunes de les comunitats turques que van quedar en territori grec i que no van entrar en l’intercanvi massiu de població que es va donar després de la guerra greco-turca. En sí, va ser més aviat un acord d’expulsió mutu que va ser signat a Lausana l’any 1923. Van ser uns 2 milions de persones les que es van veure desplaçades dels seus territoris natals. No obstant això, els turcs i altres musulmans de la Tràcia Occidental, la regió on em trobava, van ser exclosos d’aquest tractat, d’aquí que encara hi visquin. Alguns grecs també es van quedar a Istanbul, però després de ser perseguits i fins i tot assassinats, la majoria va acabar tornant a Grècia l’any 1955.
Una vegada a Komotini, vaig deixar els trastos i vaig sortir a fer un tomb. Voltant per la ciutat vaig veure un mural dedicat a Pavlos Fyssas. I és que tot just feien 10 anys que uns militants de l’expartit neonazi Alba Daurada van assassinar al raper mentres mirava un partit de futbol a un bar d’Atenes amb la seva parella i uns amics. Arrel d’aquest atac va començar una investigació judicial que va portar a la il.legalització del partit i a la condemna com a organització criminal 7 anys més tard.
Estava fet caldo, i això que les nits anteriors havia dormit en un llit. A Grècia l’aplicació Couchsurfing no em va funcionar gaire tret de Salònica i vaig haver de buscar allotjaments que s’escapaven força del meu pressupost. Arrossegava un constipat que m’acabaria passant factura. És per això que l’endemà vaig decidir no pedalar i anar en bus fins Alexandrúpoli. Va ser un dia de descans i de reflexió. El canvi més gran del viatge estava per venir i jo em trobava en reserva, pel que feia als nivells de benzina. Tocava acumular forces i agafar l’endemà amb moltes ganes i amb els ulls ben oberts per captar tota la informació possible.
Vaig dormir 10 hores i vaig esmorzar bé. Vaig aprofitar per treure força Euros en efectiu que m’acabarien servint en un moment o altre, perquè d’ara en endavant com a molt podria treure dòlars amb sort. Cap a les 11 del matí em vaig posar en marxa i el dia va ser força avorrit. Només els ensurts d’alguns gossos que em perseguien aconseguien despertar-me una mica. El que no m’imaginava és que a Turquia trobaria a faltar els gossos grecs, força més petits. De camí a la frontera, l’autopista anava completament buida. No semblava pas la porta d’entrada a la Unió Europea.
Només es podien veure centenars de camions en ambdós sentits de la carretera secundària, la majoria dels quals estaven aturats. I és que tot i haver-hi molt de comerç per carretera entre ambdós països, la burocràcia fa que tots els tràmits siguin eterns. Els camions turcs tenien muntada la paradeta i estaven tots prenent el te. De fet, em van convidar a beure una tassa abans de creuar i vaig acceptar, el primer d’una infinitat de tes turcs.
Tot just sortint de Grècia es va posar a diluviar i per sort em va agafar sota un sostre. Va tocar esperar uns minuts abans no pogués creuar el pont que separa els dos països.
La meva estada a Grècia va marcar un abans i un després en el viatge sens dubte. Em vaig quedar amb ganes de descobrir més pel que fa a la seva natura, sobretot les seves muntanyes, i en particular els monestirs de Meteora. Sempre em quedarà un molt bon record de Grècia i la seva gent, del seu menjar i de la seva música, que és la que més em va tocar durant tot el viatge. Voldria afegir que el poble grec és després del poble italià, sobretot del sud, el més semblant a nosaltres, tot i la distància. I és que al final, som tots fills del Mediterrani. Aquest seria un tema persistent durant gran part del viatge i que vull tractar en els següents articles amb més detall.
Espero tornar aviat per les teves terres.
