Abans de marxar cap a l’est volia plasmar la ruta que vaig fer per les comarques valencianes igual que vaig fer amb la ruta per Itàlia de l’estiu. D’entrada per poder recordar-ho jo d’aquí un temps i veure com va anar la primera prova que vaig fer amb tot l’equipatge, però també com a agraïment a les persones que m’han ajudat i m’han acollit en aquesta primera aventura.
Dit això, la idea inicial era baixar amb tren fins València i des d’allà començar a pedalar cap a l’interior de les comarques valencianes, continuar per Albacete, creuar la serra de Cazorla i baixar cap a Jaén i encara més fins al poble dels meus tiets prop d’Antequera. Em feia ilusió fer aquesta ruta d’entrada per veure els meus tiets i passar uns dies amb ells que feia molt que no els veia. D’altra banda, també em venia molt de gust creuar la serra de Cazorla perquè tothom me n’ha parlat meravelles. I per últim la “via verde del aceite” passat Jaén també em cridava l’atenció perquè travessa pobles molt bonics com Zuheros. Al final no va poder ser, tant el temps com la ineficiència del transport públic, sobretot de la Renfe, van fer que hagués de canviar la ruta i inventar-me’n una de nova. Per la zona de València també havia de ploure però no arribarien les tempestes que creuaven Cazorla i la zona d’Andalusia. A continuació us explicaré amb detall com va anar tot plegat.
El dissabte 4 de desembre vaig preparar-ho tot per marxar d’hora diumenge 5 des de Sabadell i poder agafar així l’únic tren regional de Barcelona a València on poder portar la bici amb les alforges sense haver de desmuntar-la i guardar-la en una bossa. Com ja he dit abans, la Renfe no ho posa gens fàcil si vols viatjar amb la bici, sembla que t’obliguin a agafar el cotxe o a volar. Sembla que no coneguin com funciona a d’altres països europeus com Alemanya, Suïssa o Àustria on és molt fàcil pujar la bici al tren per fer llargues distàncies. Per no parlar de les estacions de tren on per poder passar les màquines per validar el tiquet has de desmuntar les alforges cada vegada o dels ascensors on una bici no hi cap físicament. Vaja, una odisea res més començar i a les 7 del matí, però ho vaig aconseguir gràcies als meus pares, va anar de poc.
L’odisea va continuar a Barcelona per anar de la plaça Catalunya a Sants. Una vegada al tren direcció València i amb la bici ja dins vaig poder descansar. M’esperaven 5 llargues hores de trajecte.
En arribar a València vaig fer una volta pel centre amb la bici i després vaig passar a buscar les claus de casa la Maria a la seva germana. Vaig contactar amb la Maria per Warmshowers, una plataforma increíble que connecta ciclistes d’arreu del món de forma desinteressada per tal de compartir experiències. Va acceptar acollir-me a casa seva i així va ser. Ella havia marxat d’excursió durant el dia i ja m’havia comentat que arribaria tard. Jo vaig decidir pujar bici i alforges tot sol fins el segon pis per unes escales estretes. Em servirà de cara a futures experiències vaig pensar. I després de molt suar i amb els braços molt cansats vaig pujar-ho tot. Ella va arribar una estona després i va flipar. Em va caure genial des del començament i vam parlar de mil coses. Té projectes molt interessants per tal de promoure la bicicleta com a mitjà de transport i com a vehicle integrador per persones migrants. Gràcies per tot i pel sopar Maria, te’n dec una! Per la nit vaig modificar la ruta del dia següent seguint els consells de la Maria i desviant-la per l’Albufera per veure-la tota inundada i va ser tot un èxit. Dilluns 5 a la sortida de València em vaig trobar la Cécile, una dona holandesa d’uns 60 anys que estava recorrent Espanya i les seves vies verdes. Li fotia més canya que jo i em va cansar força sent el primer dia, però sempre s’agraeix la companyia i el bon rotllo. Espero que li vagi genial! Ella seguia baixant per la costa i jo em vaig desviar cap a l’interior direcció Alzira, Carcaixent i acabant a Xàtiva.
Com s’anava fent tard, vaig decidir acampar poc després de Xàtiva prop d’un camp de tarongers, i quan ja tenia la tenda de campanya muntada va començar a plovisquejar i vaig haver de sopar cous-cous fred dins la tenda que sempre et salva de qualsevol embolic. Va continuar plovent durant tota la nit i cap allà les 2 em va despertar música de parkineo que no venia de gaire lluny. Per sort van plegar una hora més tard o així, peró la pluja no va parar. Al matí següent tenia un dilema: o seguir acampant amb el risc que em veiés algú o marxar cagant llets. Vaig optar per la segona, però sota la pluja la tenda va acabar xopa del tot. Per sort la resta de coses no es van mullar i em van facilitar la feina. Vaig decidir posar la tenda en bosses d’escombraries i tirar cap a l’estació de Xàtiva per veure què feia amb el viatge.
Aquell va ser el punt crític, el moment de prendre una decisió. Allà vaig adonar-me de la previsió de pluja i tempestes que hi havia pels propers dies a Cazorla i després d’enfadar-me amb la gent de l’estació de Xàtiva per no deixar-me pujar la bici a cap tren que anés cap a Albacete, vaig decidir replantejar la ruta i descobrir les comarques de l’interior de València. Confirmat, pujar la bici al tren a Espanya és un maldecap.
Havia de trobar on dormir i acampar no era un opció amb la tenda xopa com estava. El problema era que a les comarques de l’interior de València no hi ha casi ningú actiu a les aplicacions on gent s’ofereix a acollir a viatgers com Couchsurfing, Trustroots o Warmshowers. Així que tocava buscar hostals i passar per caixa. Al ser temporada baixa, però alhora caure en pont, l’oferta era escassa. Vaig trobar l’únic hostal disponible relativament a prop a Moixent, l’Hostal la Batuta. La veritat és que em va salvar la vida i la dona que el portava em va deixar estendre la tenda xopa al pati de casa dels seus pares. A l’habitació vaig estendre-ho tot també perquè s’airegés i vaig marxar a sopar a l’única taverna oberta de tot el poble aquella nit. Vaig aprofitar la tarda per escriure a gent d’Ontinyent, Alcoi i Gandia, però només va haver-hi sort amb la darrera.
Quedava una etapa massa llarga si volia arribar a Gandia al dia següent, així que vaig decidir fer una parada intermitja a Ontinyent on vaig reservar una casa rural al bell mig del centre històric, la Casa de la Vila. Com sabia que m’esperava una etapa força curta al dia següent, tot i que amb un port de bon matí, vaig aprofitar per dormir molt i llevar-me amb la calma. Vaig anar a recollir la tenda que ja estava força menys mullada i vaig posar rumb cap a Ontinyent. M’esperava un port amb pendents constants entre el 8 i el 10% per començar el dia, però com sempre passa quan puges, les vistes valen la pena i el paisatge t’ho recompensa.
Després dels boscos de pins van arribar els camps de vinyes plens de conills i és que en aquesta zona de València es fa molt de vi. Tocava seguir pujant fins Fontanars dels Alforins i després una llarga baixada fins Ontinyent. Abans d’anar cap al centre d’Ontinyent vaig decidir anar al Pou Clar, una zona de pous naturals preciosa i molt tranquila en aquesta època de l’any. Vaig plantejar l’opció d’anar a Bocairent però es feia fosc massa d’hora i hagués estat un error tot i que és un poble preciós. Hi ha una pujada infernal i la ruta del dia següent fins la platja ja era suficientment llarga.
Vaig deixar la tenda estesa al menjador de la casa que estava buida i era tota per a mi, i mentre estava sota la dutxa vaig escoltar una banda i el so inconfusible de la dolçaina. Eren les festes de la puríssima d’Ontinyent i hi havia música i balls de figures i gegants al carrer. Vaig fer la dutxa a tota velocitat i vaig baixar al carrer a seguir la festa. Va ser molt maco, sobretot veure les dolçaines en el seu habitat natural, veure la gent ballar i passar-s’ho bé. Quan va acabar tot plegat vaig anar a sopar a un restaurant xinès perquè em venia molt de gust menjar ànec fregit i vaig acabar ple com mai.
Vaig fer una volta nocturna pel centre històric d’Ontinyent, però calia anar a dormir d’hora perquè al dia següent tocava una etapa llarga fins la platja a casa l’Aina que va acceptar acollir-me. Al dia següent em vaig llevar ben d’hora, però no tenia esmorzar i trobar un forn obert va ser tota una odisea essent festa. Mentre buscava un forn em vaig creuar amb ni més ni menys que 5 gats negres, però jo m’ho vaig prendre com un senyal que tot aniria bé aquell dia.
Amb la panxa plena tocava pujar cap a Alfarrasí i la boira va fer acte de presència. A la sortida d’Ontinyent, les vistes de la serra de Mariola pel matí eren espectaculars.
A l’arribar a Bellús tocava desviar-se per un pista cap a la Cova Negra direcció el Genovès. Uns ciclistes de VTT ja m’havien advertit que era més aviat una pista de senderisme i que anés amb compte, i efectivament raó no els faltava. Estava tot ple de pedres grosses i a més a més es va posar a ploure, però amb calma amb aquesta bici tot és possible. Tocava seguir pujant fins Barxeta i amb la missió impossible de trobar un lloc on dinar un dia festiu. Després de preguntar a vàries persones, em van dir que l’única opció era el restaurant del poliesportiu camí de Simat de la Valldigna. Em van sablar 7 euros per un entrepà i una aigua gran, però amb la panxa plena i carregat d’aigua vaig començar l’ascens del port entre Barxeta i Simat. Un ascens tranquil i sense trànsit amb pendents entre el 5 i el 8%.
Les vistes eren precioses i la baixada molt llarga fins Simat. Allà vaig decidir anar a veure el monestir de Santa Maria de la Valldigna i el que em vaig trobar em va deixar bocabadat.
El fet que estigui en ruines el fa encara més misteriós. Us recomano anar-hi si esteu per la zona perquè les fotos no fan justícia a l’atmosfera que es respirava al voltant del monestir.
Després del monestir tocava seguint baixant per Tavernes de la Valldigna, que és el poble on es fa el Festivern, cap a la platja, concretament a Xeraco que és on vivia l’Aina. A ella li encanta l’antropologia, de fet l’ha estudiada, i la música tradicional d’arreu del món, sobretot la balcànica i em va dir que aprofiti el viatge per descobrir la música tradicional dels balcans que és preciosa. Vam estar parlant molta estona però tocava anar a dormir d’hora que al dia següent tocava matinar. Tot i ser València una ciutat gegant i amb molta gent disposada a acollir viatgers, ningú em va poder acollir la nit següent, així que vaig decidir donar la ruta per finiquitada i fotre el camp perquè tant la tarda del dia següent com l’endemà havia de ploure molt. Per això vaig decidir agafar el tren regional cap a Barcelona de l’endemà que sortia a les 4 de la tarda. Això significava que m’havia de llevar d’hora per tal d’arribar a València abans de les 4 i m’esperaven 70 quilòmetres.
Vaig sortir d’hora pel matí per les marjals direcció Cullera on vaig fer una parada tècnica per esmorzar com Déu mana. Després vaig continuar cap al nord per l’Albufera de nou que estava encara més maca que a l’anada. Varis camins estaven tallats degut al fet que estava inundada, però sempré hi ha un camí per arribar als pobles més grans.
Tocava fotre-li canya als pedals per tal d’arribar a València i una parella d’avis en bici elèctrica que em van avançar arribant a València va ser la motivació que em faltava. Vaig arribar a l’estació de València abans del previst, però malhauradament no vaig aconseguir avançar-me a la pluja que va venir a saludar-me els darrers quilòmetres. A l’estació del nord de València tot era un caos perquè hi havia una pila de trens amb retard i les cues eren immenses. Per sort, el meu regional va ser puntual i en “només” 6 hores vaig arribar a Barcelona a les deu de la nit. Només quedava agafar un altre tren i arribar a Sabadell.
Tot i haver hagut de canviar la ruta a mig camí i haver-la hagut d’escurçar, crec que vaig prendre la decisió correcta. Va ploure moltíssim pel sud i tot i que la intenció era provar tot el material, inclòs el de pluja, ja vaig tenir l’ocasió per fer-ho. Tampoc cal ser masoquista i ja tindré molts dies de pluja durant el viatge cap a l’orient llunyà. Em dono per satisfet i estic molt content de com ha anat tot plegat. M’he sentit molt còmode sobre la bici i força bé a nivell físic, així que poc més puc demanar. Ara toca revisar inventari i organitzar millor les alforges, tot i que això anirà evolucionant constantment a mesura que faci més quilòmetres sobre la bici.
La veritat que ha estat una gran idea fer aquest viatge previ a marxar lluny. Així he pogut provar casi tot el material i m’ha servit per adonar-me’n del que pugués faltar. La majoria de material tot un èxit, veurem si n’opino el mateix d’aquí uns mesos. I la bicicleta un espectacle. Amb moltes ganes de començar aquesta nova aventura i de veure món.
Fins aviat!
