Bòsnia i Hercegovina: el valor de l’aigua

Reprendré el viatge on ho vaig deixar, creuant la frontera cap a Bòsnia i Hercegovina. La primera frontera de veritat, ja que no forma part de la UE. Em van tenir 20 minuts esperant per fer una ullada a la documentació però no va ser cap problema, suposo que amb altres passaports hagués estat força més difícil.

Creuant cap a Bòsnia

Camí de Mostar hi ha un carril bici (Ciro Trail) que transcorre per l’altre banda del riu Neretva seguint les antigues vies del tren i lluny dels cotxes. Just abans d’arribar a Mostar va començar a diluviar i vaig acabar xop. Per sort, vaig arribar a l’hostal i en Miran em va tractar com un més de la família des del principi. Vaig sortir a fer un tomb per la ciutat i em va encisar. 

Pels carrerons de Mostar

Té una atmosfera especial que no havia vist fins aquell moment durant el viatge i força vida al carrer i buida de turistes en aquesta època de l’any. 

Al mig del pont de Mostar

Però plena de gats de carrer per tot arreu.

Gats a la seva taula preferida

Hi ha aigua per tot arreu, i és que es nota molt la influència otomana. No només per les mesquites, que també, sinó també per la importància que li donaven a l’aigua tant dels rius com al fet de tenir fonts al carrer per a tothom.

Mostar i els seus racons

I té racons preciosos per contemplar el pont tan característic. De fet, durant la guerra de Bòsnia va ser bombardejat i destruit per part dels militars croats. Després del setge de la ciutat per part dels serbis, els croats van voler aprofitar la situació i controlar Mostar i per fer-ho van creure que era de vital importància destruir el pont per la seva funció estratègica.

El famós pont de Mostar des de lluny

L’endemà vam fer el tour de la regió amb en Miran i altra gent que estava a l’hostal. La primera parada va ser el monestir Dervish (Tekke) de Blagaj, situat al naixement del riu Buna. De fet, no se sap exactament d’on ve exactament l’aigua del riu però de dins de la muntanya segur. A Turquia descobriré més coses de la doctrina Dervish.

El monestir Dervish (Tekke) de Blagaj

La segona parada va ser al poble de Pocitelj, on després de la guerra de Bòsnia la majoria dels habitants van ser assassinats o van haver de fugir. Avui en dia hi viu molt poca gent però durant la primavera s’omple d’artistes i artesans. Ara a l’hivern estava força buida.

Pels carrerons de Počitelj

És molt curiós perquè combina mesquites amb una muralla defensiva més aviat cristiana.

La muralla de Počitelj des del castell

Les vistes des dels dos castells són una passada i passejar pels carrerons et transporta a l’edat mitjana.

Vista de Počitelj des del castell

Vam fer una foto d’equip abans de marxar amb en Miran.

Foto d'equip amb en Miran

La tercera parada van ser les cascades de Kravica. Com bé indica el títol i he comentat abans, l’aigua és el bé més preuat que té Bòsnia i Hercegovina en la meva opinió. De cara al futur farien bé de protegir-lo o sinó vindran els països més rics i en treuran profit com sempre. Potser serà aleshores que la UE acceptarà Bòsnia i Hercegovina a la UE. Dit això, és un enclavament molt particular i espectacular ja a l’hivern. A la primavera deu ser una passada amb tot verd al voltant.

En Miran a les cascades de Kravica

Vam pujar a dinar al mirador de Fortica des d’on els serbis van començar a bombardejar Mostar a l’inici de la guerra de Bòsnia. Avui en dia per sort només queden les vistes que són precioses des de dalt. De camí, en Miran em va fer descobrir un grup de Sarajevo que em va agradar molt, Kultur Shock.

Les vistes de Mostar des del mirador de Fortica

En Miran va recollir després de la guerra alguns dels misils que es van utilitzar i la veritat és que fan por. Es fa difícil pensar que tan sols fa 30 anys de tot això.

Mísils que recorden el que va passar a Bòsnia

Al baixar a la ciutat en Miran ens va explicar una mica sobre com ho va viure ell en primera persona des de dins, ja que ell va participar a la guerra. Va ser força intens però molt interessant i li estic molt agraït per haver-ho compartit amb nosaltres.  

Un dels varis edificis en runes a Mostar

Per sort, avui en dia els edificis danyats es van renovant poc a poc i alguns tenen graffitis d’artistes reconeguts a les seves parets, revitalitzant així una mica el barri on hi havia la línia del front. 

Un dels graffitis que donen vida al barri

Per la nit vam anar a sopar fora amb l’Alban, un noi francès que vaig conèixer a l’hostal. Ens vam posar les botes. 

Un platot de carn a la brasa i un pa deliciós

La veritat és que Mostar és preciosa de nit. Vam anar a fer unes cerveses al Craft Beer Garden Imaimoze i el recomano molt. 

Mostar de nit amb el Craft Beer Garden Imaimoze

Tornant a l’hostal vaig fer una foto semblant del pont però aquesta vegada de nit.

El famós pont de Mostar des de lluny ara de nit

L’endemà tocava llevar-se d’hora per anar amb el tren cap a Sarajevo. Prop de l’hostal vaig veure el graffiti d’una flor que em sonava i resulta que era del Werens, que és un artista de Sabadell.

Una flor d'en Werens per Mostar

El trajecte en tren entre Mostar i Sarajevo és un dels més macos que he fet mai, tot i ser un dia ennuvolat de març, i mira que a Suïssa vaig agafar força el tren. Suposo que a la primavera deu ser encara més maco però perd el component neu. També és notícia el fet de trobar un tren als Balcans. Era el primer tren de passatgers que veia des d’Eslovènia i probablement el darrer fins Grècia.

Les vistes des del tren entre Mostar i Sarajevo

A l’estació de Sarajevo em va sorprendre que hi hagués una publicitat de CocaCola enorme dins d’una estació de tren comunista.

L'anunci de CocaCola a l'estació de Sarajevo

Des del primer moment em va quedar clar que Sarajevo també havia patit molt durant la guerra de Bòsnia i és que també va ser assetjada juntament amb Mostar. I un graffiti recordant la massacre de Srebrenica, on van assassinar més de 8.000 persones, em va donar la benvinguda.

Graffiti recordant la massacre de Srebrenica

Per Sarajevo vaig fer un tour de la ciutat amb l’Adis, que va néixer a Sarajevo i va viure la guerra quan era petit. A més a més era el 8 de març, el dia de la dona treballadora i a Bòsnia i Hercegovina se celebra regalant flors, però no em va quedar clar si les dones feien vaga, diria que no. Això sí, a la plaça principal de la ciutat es van congregar moltes dones.

La plaça Baščaršija a Sarajevo

Vam començar fent una volta pel carrer de la ciutat (Kazandziluk) on estan la majoria d’artesans que treballen amb el coure. Fan des de recipients per fer el cafè bosni a peces d’art. També reciclen morters de la guerra per fer paraigüers o altres objectes i els hi donen una altra vida. A vegades sembla que estiguis a Istanbul i d’altres a Viena, és curiós.

El carrer dels artesans del coure (Kazandžiluk) a Sarajevo

Passejant pel riu Miljacka vam arribar al pont on un jove anarquista serbi va assassinar Franz Ferdinand, que era l’hereu al tron de l’imperi austrohongarès l’any 1914. Això va desencadenar una sèrie d’esdeveniments que van suposar l’inici de la Primera Guerra Mundial.

El pont prop del qual van assassinar a Franz Ferdinand

També es poden veure les runes d’un antic caravanserai, al costat del bazar, on els viatgers comerciants que passaven per Sarajevo podien fer nit de forma gratuita. Segurament en vegi algun dempeus encara avui dia per Turquia, Armènia o fins i tot Iran si hi acabo anant. 

Les runes de l'antic caravanserai al costat del bazaar

A l’altra banda del caravanserai es pot veure un dels edificis que més em va cridar l’atenció a Sarajevo.

Un dels edificis més particulars de Sarajevo

I és que era un edifici residencial força característic i amb molts graffitis.

L'interior de l'edifici ple de graffitis

A l’hora de dinar em vaig deixar aconsellar per un amic de l’Adis que treballava a un restaurant de cuina tradicional i la veritat és que va encertar completament. Em va recomanar que provés el Klepe, una espècie de dumpling o ravioli farcit de carn i ceba. També vaig provar el Sarma, carn barrejada amb bulgur i herbes i enrotllada dins d’una fulla de vinya. La veritat és que estava molt bo tot plegat.

El plat amb Klepe (a la dreta) i Sarma (a l'esquerra i fosca)

Després tocava tornar cap a Mostar amb el tren i esperar que l’ambient pels carrers estigués tranquil, ja que hi havia derbi entre el Velez Mostar, l’equip dels antifeixistes majoritàriament bosnis, i el Zrinjski, l’equip dels croats majoritàriament feixistes. I els carrers estaven plens de pintades i murals. Per sort quan vaig arribar a Mostar s’estava jugant el partit i la cosa estava tranquil.la.

Un mural de l'armada roja, els ultres del Velež Mostar

Els dies següents vaig seguir a Mostar però va estar plovent molt i vaig aprofitar per a descansar i preparar la continuació del viatge. A l’hostal van venir la Doga i l’Andre. Ell alemany i ella turca, d’Istanbul, potser ens tornem a trobar aviat. També la Huan, xinesa i que em va donar força consells per la Xina i pel Vietnam que els coneix bé. 

També vam anar a sopar amb en Taso, que és la parella d’una amiga de l’Ari, la Valentina. Ell també té un hostal a Mostar però encara estava tancat i obria a l’Abril. Vam anar a sopar a un bar i el cambrer ens va començar a convidar a cerveses perquè no es creia que hagués arribat fins allà en bici. Li estic molt agraït a en Tasoper com és, la seva companyia i els seus consells.

L’endemà tocava marxar direcció Trebinje. Em vaig despedir d’en Miran i li vaig prometre que ens tornaríem a veure. Per arribar a Trebinje calia tornar a seguir el Ciro Trail fins casi la frontera amb Croàcia. A mig camí em vaig trobar l’Annika pedalant cap a Croàcia. Ha vingut a Mostar d’Erasmus però és d’Àustria i havia de fer unes gestions a la frontera. Em va animar el dia compartir uns quilòmetres amb algú i xerrar.

Vistes del llac Svitavsko al parc d'Hutovo Blato entre Mostar i Trebinje

Camí de Trebinje les vistes eren espectaculars. No hi havia casi cotxes i vaig passar per poblets molt petits. L’idea era acampar a un llac a mig camí entre Mostar i Trebinje. Quan vaig arribar encara estava la pastora pasturant les ovelles i quan va marxar vaig plantar la tenda. Era nit abans de les 18 i a les 20 ja estava dormint. Va fer molt de fred durant la nit i també al matí desmuntant la tenda, però va valer la pena. El sol matinal em va donar la vida. 

Acampat al llac Vrutak passat el poble d'Hutovo

L’endemà mentres esmorzava va tornar a passar la pastora amb les ovelles i em va saludar. Vaig haver de tornar una mica enrere perquè anava curt d’aigua i un pastor belga casi m’ataca, l’enèsima vegada ja. Les vistes durant tot el dia van ser espectaculars, això sí. 

Les vistes pel Ciro Trail camí de Trebinje

Vaig passar per força pobles abandonats després de la guerra imagino.

Poble abandonat camí de Trebinje

Hi havia alguns cartells avisant sobre les possibles mines terrestres que podia haver-hi encara, sobretot a les zones més rurals. I és que s’ha fet molta feina per netejar les mines de la guerra, però encara hi ha zones perilloses. 

Senyal avisant del perill de mines terrestres

Em vaig trobar ovelles, vaques i fins i tot cavalls tallant la carretera. Sort que tots van ser tranquils, el més important és tenir confiança en un mateix.

Cavalls barrant el pas

Poc abans d’arribar a Trebinje, on m’acollien la Jana i en Gordon, vaig decidir desviar-me per veure un monestir ortodox, ja que tenia temps de sobres, mala decisió. Era un camí ple de pedres i esbarzers i a més a més el monestir estava tancat. Portava poca pressió a les rodes i unes quantes espines dels esbarzers es van clavar a la coberta de la roda, al pneumàtic, i una em va fer punxar. Primera punxada del viatge i poc abans de fer-se fosc, tocava donar-se pressa. Vaig trobar l’espina que em va fer punxar i la vaig treure, però la resta van ser impossibles de treure. Per sort, vaig arribar a Trebinje abans que es fes fosc. Allà m’esperava una dutxa calenta i em van acollir molt bé des del principi.

La Jana havia fet un viatge de 3 anys en bici farà 10 anys i va ser molt interessant poder parlar amb ella de la seva experiència. Aquí us deixo el seu blog per si pot interessar a algú (Worldsdiversity). També amb en Gordon va ser molt interessant parlar. Vam donar una volta plegats pel riu aprofitant el bon temps.

El pont Arslaganić de Trebinje

Després vaig pujar un dels turons de la ciutat a veure una església ortodoxa força curiosa. Cal dir que Trebinje està dins la República de Srpska, on viu la gent que se sent sèrbia dins de Bòsnia. Tot està escrit en ciríl.lic com a Sèrbia i són cristians ortodoxes. També val a dir que com Sèrbia, la República de Srpska és pro Rússia.

Una de les esglésies ortodoxes curioses de Trebinje

Voldria agrair tant a la Jana com a en Gordon per haver-me acollit lluny de casa. Ànims amb el vostre projecte i ens retrobarem algun dia. L’endemà tocava tornar a posar rumb cap a Croàcia abans de creuar cap a Montenegro. A Croàcia havia de passar a buscar uns cobresabates que havia demanat online i enviat a una botiga perquè els meus se’m van trencar unes setmanes abans. També calia revisar la coberta i la càmera d’aire per veure l’efecte de la punxada. Camí a Dubrovnik i després de creuar la frontera de nou cap a Croàcia, les vistes des de dalt del centre històric de la ciutat eren una passada. 

Vista del centre històric de Dubrovnik des de l'alçada

Vaig deixar la bici al taller perquè li fessin una ullada i després vaig sortir a fer un tomb per la ciutat. 

La bici rebent una mica de carinyo al taller a Dubrovnik

Per ara ha estat la ciutat més turística on he estat segurament i en gran part per culpa de Joc de Trons. És el preu a pagar, suposo. El port és força maco, això sí. 

El port de Dubrovnik conegut per tothom

La ciutat està quasi totalment emmurallada i això li dona un carisma que cap altra ciutat que hagi vist té. Les muralles són gegants però durant l’hivern estan tancades i no s’hi pot pujar, una pena.

Una part de les enormes muralles de Dubrovnik

Vaig aprofitar per a tornar d’hora a l’apartament perquè l’endemà tocava passar a recollir la bici i una etapa llarga on tocava creuar a Montenegro. Això sí, vaig aprofitar per a gaudir de la posta de sol observant les vàries illes prop de Dubrovnik des de la terrassa. Respecte a la bici es va canviar la cadena després de 1800 km i se li va posar líquid per prevenir punxades per si de cas, assegurant així poder arribar a Grècia/Turquia amb les mateixes cobertes. La resta estava en molt bon estat. El mecànic un crack, el recomano, Dubrovnik Bike Adventure Shop (DBAS).

Posta de sol amb vàries illes de fons

En total vaig estar 10 dies a Bòsnia i va ser el primer país on vaig veure una mica de xoc cultural respecte al que estava acostumat. Em va agradar fins i tot més del que creia i sé que hi tornaré en un futur, tant per la part natura com per la part cultural i les seves gents. Em vaig sentir com a casa i la veritat és que a part d’Itàlia va ser la primera vegada on em vaig sentir així.

4 2 votes
Article Rating
Subscribe
Notify of
guest

1 Comment
Oldest
Newest Most Voted
Inline Feedbacks
View all comments
Charo Rodríguez
Charo Rodríguez
1 year ago

Hernán, eres un crack
Tu madre

En serio es muy interesante y sabe a poco. Nos gustaría leer más
Besos
Nos vemos pronto!!