Després de passar a buscar la bici a la botiga de bicis a Dubrovnik, vaig fer via cap a Montenegro. Sortir de Dubrovnik és un trencacames amb molt de trànsit. En una zona més tranquil.la vaig albirar un faisà que fugia de mi i les pintes que porto.
El pneumàtic va perdre una mica d’aire però el líquid antipunxades va fer la seva feina. Poca estona després vaig haver de fer una altra pujada per arribar a la frontera amb Montenegro, que va ser força fàcil de creuar.
Després de la frontera una llarga baixada cap a la costa. Vaig parar a Herceg Novi i la veritat és que em va decepcionar una mica, potser vaig passar-hi massa ràpid. Això sí, vaig comprar la targeta SIM de Telekom que em serviria posteriorment a Albània i Macedònia del Nord també. El preu va ser de 10€ per 15 dies i 500 GB, una xifra que és impossible d’assolir ni amb 3 vides paral.leles.
Després vaig seguir per la costa fins Kamenari per agafar el ferry i creuar la badia de Kotor. A l’hivern només hi creua gent local, així que em van deixar pujar sense pagar.
Tocava apretar una mica ja que la zona de la badia on dormia era d’obaga degut a les muntanyes que l’envolten i feia molta rasca ja a les 5 de la tarda. Per sort, vaig trobar una habitació força bé de preu.
L’endemà tocava una altra etapa llarga creuant tot Montenegro per la costa i amb molt de desnivell. Ben d’hora al matí vaig fer via cap a Kotor i vaig visitar una mica la ciutat que és força maca.
La seva catedral amb les imponents muntanyes de fons impacta força i recomano molt anar-hi tot i que és força turística.
Sortint de Kotor tocava pujar força però per sort la pujada va ser relativament suau i constant. A més a més les vistes eren espectaculars cada vegada que girava el cap.
La pujada es va aturar en un poblet des del que comença la famosa serpentina de Kotor que no vaig fer, perquè amb tant de pes hagués estat una mala idea. Això sí, les vistes de la badia són increíbles i recorda a alguns llacs de Suïssa. A dalt de la pujada vaig creuar-me amb un grup de bens que descansaven a l’ombra, inclosos els cabrits nounats.
Va seguir una baixada preciosa seguida d’una pujada sota un sol de justícia per arribar a la ciutat de Budva. Vaig fer una volta pel centre històric que està emmurallat i que es pot visitar en una hora a tot estirar. És maco però comparat amb d’altres a Croàcia em va decepcionar una mica.
Camí de Bar hi ha moltes zones d’apartaments nous, algunes de les quals són força curioses.
D’altres trams tenen una mica més d’encant, sobretot aquest amb les seves peculiars formacions rocoses estratificades.
Seguint cap a Bar, el més destacable és l’illa de Sveti Stefan que segons em van comentar és privada i cal pagar per accedir-hi, tot i que no ho vaig comprovar de primera mà.
Després d’un dia amb moltes pujades i pendents força elevades vaig aconseguir arribar a la ciutat de Bar on m’acollien l’Igor i l’Oxana i el seu gos, en Chucky. Ell rus i ella ucraniana.
Em van tractar genial des del principi tot i la barrera lingüística, però l’Igor parlava anglès i l’Oxana italià, així que ens vam entendre tots plegats. Ells, com tanta altra gent, han marxat de Rússia a causa de la guerra. Es van conèixer abans de la guerra i vivien plegats a Moscú, des d’on van agafar el cotxe i van marxar a Albània i ara estan a Montenegro. El seu objectiu és arrribar a Espanya, però la veritat és que no ho posen gens fàcil per la gent que fuig de la guerra, sobretot pels russos. Espero que ho aconsegueixin i puguin refer la seva vida perquè s’ho mereixen.
Vam compartir força música i m’ho vaig passar molt bé. L’endemà vam fer una selfie pel record abans de marxar cap a Albània.
Tocava creuar la frontera a un país desconegut que tenia moltes ganes de descobrir. Vaig decidir fer-me un homenatge i menjar una bona pizza abans de creuar cap a Albània.
Només vaig passar 2 dies complets a Montenegro i la veritat és que al nivell paisatges em va agradar força. Hagués volgut descobrir les muntanyes del nord, però feia massa fred. Hi tornaré en un futur per conèixer també més sobre l’història d’aquest país, que em vaig quedar amb les ganes. Val a dir però que està força massificat i això li treu una mica d’encant. Massa apartaments i segones residències pel meu gust, però val la pena descobrir-lo!
