La frontera era una mica diferent a les anteriors i no hi havia cap cartell. La fila de cotxes era enorme però tothom em va dir d’avançar i anar directament al principi. Pocs quilòmetres abans de creuar ja es notava el canvi de país. De sobte un munt de gent venent al carrer des de peix a fruita, passant per paquets de tabac. La gent súper simpàtica pitant per saludar-me i preguntant-me d’on era. Es notava que havia creuat a Albània perquè es tornaven a veure mesquites.
A Shkodër m’acollia en Jozef. Vam fer una volta pel centre de la ciutat amb les bicis i tothom es quedava flipant quan passàvem. És una ciutat amb molts estudiants i es nota. Al tornar a casa i fer la dutxa em vaig quedar una mica parat per la distribució de la dutxa. M’hauré d’acostumar perquè a Turquia també serà així segurament.
Després vam anar a fer unes birres i vam estar xerrant sobre Albània i les seves cultures. En Jozef se sent il.liri, un poble pagà que habitava els Balcans abans que arribessin els grecs i els romans. El sol i les serps eren símbols del poble il.liri que encara avui en dia es poden trobar al nord d’Albània. La llengua que s’utilitza al nord d’Albània i a d’altres països veïns és força diferent de l’albanès estàndard, el Tosk, que va imposar el règim comunista de Hoxha. Aquesta llengua, el Gheg, no és oficial a Albània però se segueix parlant i hi ha moltíssima literatura en aquesta llengua. Un altre exemple dels problemes que pateixen les llengües minoritàries. Va ser molt interessant i ens van quedar moltíssims temes per parlar.
L’endemà vaig sortir força d’hora i vaig aprofitar per fer-li una foto a un dels molts gossos de carrer que se’m van apropar mentre esmorzava. Albània n’està plena i a les ciutats acostumen a portar un xip.
També em va sobtar que a la ciutat de Shkodër hi ha moltíssima gent que va en bicicleta en el seu dia a dia, ja m’ho havia dit en Jozef.
Havia de fer nit a la ciutat de Laç però en Jozef em va dir que millor que no, que era una mica perillós. Llavors vaig canviar d’idea i vaig tirar cap a la costa direcció Shengjin, prop de Lëzhë. Allà està enterrat Gjergj Kastrioti (Skanderbeg), que va ser un militar i aristòcrata que va lluitar contra l’imperi otomà i considerat heroi nacional albanès. L’endemà pedalaria fins Tirana. De camí, en un racó perdut pels poblets albanesos, em vaig trobar la Jeanne i en Thibaut, que tornaven del seu viatge per Europa després d’haver arribat a Grècia. Van ser els primers ciclistes que em vaig trobar i em va fer molt feliç passar amb ells una estona.
A la costa albanesa vaig aprofitar per agafar un apartament per un parell de nits bé de preu i menjar força peix barat, cosa que no és tan evident a d’altres països.
Amb les piles carregades i l’estómac ple vaig fer via cap a Tirana. M’esperava un dia llarg amb una carretera en molt mal estat (com la majoria a Albània) i per culpa d’això vaig trencar un altre ganxo de l’alforja a causa dels sotracs i vaig haver de pedalar descompensat tot el dia.
Vaig passar per Laç, la ciutat que m’havia dit en Jozef d’evitar i la veritat és que de dia cap problema. Això sí, és una antiga ciutat industrial abandonada completament i amb moltíssimes barraques i gent vivint en condicions molt precàries.
Camí de Tirana les vistes de les muntanyes eren espectaculars i em van acompanyar durant tot el dia per l’avorrida plana.
Arribant a Tirana vaig veure de tot a peu de carretera. Des d’avions militars a camions enormes transportant tancs italians, passant per estruços i d’altres animals engabiats sense cap mena de motiu.
Entrant a Tirana pel nord, va tocar creuar un passarel.la sobre el riu que donava força mala espina, però que em servirà com a experiència de cara al futur.
Cal dir que el país té un gran problema amb la gestió de les deixalles i que està molt brut per tot arreu. La gent però és súper simpàtica i saluden i somriuen en tot moment, es trobava a faltar aquest caliu. Els nens petits em perseguien amb les seves bicis i em preguntaven en anglès d’on era i què hi feia allà. A Tirana vaig passar per totes les botigues de bicicletes per preguntar si tenien els ganxos de les alforges però es veu que és impossible trobar aquestes coses a Albània. Va tocar utilitzar el darrer recanvi que portava i resar perquè aguantés fins a Salònica, a Grècia.
A Tirana vaig quedar-m’hi tres nits per tal de planificar les properes setmanes i degustar la gastronomia local, com per exemple el xai a la brasa.
També vaig aprofitar per visitar la ciutat i veure com hi viu la gent. No és una ciutat especialment maca, però té força vida i em va recordar a Berlin en algunes zones, com ara el barri de Blloku que abans estava reservat a les residències dels funcionaris del règim comunista de Hoxha i on estava prohibit entrar i que ara està ple de cafès i bars alternatius.
A Albània els mercats tenen una importància capital com a orient i es pot trobar de tot. Des d’espècies, fruits secs i menjar de tota classe.
A sabates de tot tipus i fins i tot desaparellades segurament.
Passant per bicicletes amb components d’última generació.
Que es poden veure en servei i en el seu màxim esplendor pels carrers de Tirana.
També es habitual trobar-se gent tocant música pels carrers, sobretot de la comunitat gitana.
Els contrasts a Tirana són força evidents. D’una banda hi ha un pont patrocinat i pagat per Vodafone.
I d’altra banda instal.lacions elèctriques més pròpies de l’Índia que no d’un país europeu.
També va ser interessant veure murals dels vestits tradicionals de diverses regions històriques d’Albània com ara: Janinës (on Ioannina era la capital ara a Grècia), Shkodrës (on Shkodër era la capital), Kosovës (on primer Pristina, Kosovo, va ser la capital i després Skopje, Macedònia) i Manastirit (on Bitola era la capital ara a Macedònia).
I també dels albanesos que van haver de fugir amb l’arribada de l’imperi otomà i que van anar cap a Itàlia, concretament Calàbria, Sicília i Puglia, (els Arbëreshë) i cap al sud de Grècia, concretament al Peloponès, (els Arvanites). En Jozef em va fer descobrir una cançó preciosa sobre la comunitat Arbëreshë. També em va fer descobrir més música tradicional albanesa com ara aquesta. On es veu clarament la importància del clarinet com a instrument.
Un altre mural il.lustrava el territori que els albanesos reclamen com a seu. Aquest territori va del nord de Montenegro al nord de Grècia.
Al bell mig de la ciutat encara hi ha búnkers que es van construir durant l’època comunista i dels que parlaré una mica més endavant.
Després de tots aquests inputs pels sentits i de descobrir una mica més sobre Albània, vaig posar rumb cap a les muntanyes direcció al mític llac Ohrid que fa frontera entre les actuals Albània i Macedònia per desconnectar una mica. Va tocar pujar força però les vistes s’ho mereixien.
Per sort la carretera cap a Elbasan tenia molt poc trànsit i estava en molt bon estat per ser Albània.
A dalt de tot vaig compartir les vistes amb un dels pioners del ciclisme a Albània.
Després de la llarga i preciosa baixada vaig arribar a Elbasan, emmurallada i força maca. Allà havia agafat una nit d’apartament molt bé de preu. Em va rebre el pare de la Silvi que no parlava res d’anglès però tot i així ens vam entendre perfectament.
L’endemà vaig llevar-me molt d’hora perquè volia arribar a Ohrid i avançar-me així a la pluja dels propers 3 dies. Eren quasi 100 km i més de 1200 metres de desnivell positiu. L’asfalt era terrible i hi havia molt de trànsit, ja que era l’única carretera que pujava per l’estreta vall. Els contrastos de les zones rurals albaneses no van trigar a fer acte de presència. D’una banda limusines.
I d’altra banda cavalls com a mitjà de transport.
També xocaven força la quantitat de búnkers que es veien i que recordaven el passat comunista del país. Enver Hoxha, líder suprem del país va fer construir prop de 750.000 búnkers per tot el país, convertint-lo en el país amb més búnkers del món. El fet de malgastar diners i recursos en aquesta matèria va frenar el país en el desenvolupament de carreteres o moltes altres infraestructures, i això és palès encara avui dia.
La majoria dels quals estan abandonats.
De camí al llac Ohrid vaig seguir trobant símbols que recordaven el passat comunista del país.
També és curiós l’enorme quantitat d’estacions de rentat més aviat austeres que es poden trobar a Albània.
I la quantitat de complexos industrials abandonats. Almenys aquest havia estat decorat amb marietes i era una mica més curiós que la resta.
Després de molt pujar vaig aconseguir albirar el llac Ohrid i això significava que ja estava més a prop de l’objectiu. És el llac que més em va impactar i les vistes eren espectaculars. El fet que estigui a 700 metres d’alçada el fa encara més impressionant.
Tocava apretar i creuar la frontera ràpid i arribar a la ciutat de Ohrid abans que es fes fosc. Les temperatures baixaven dels zero graus i la pluja no trigaria a arribar. A la frontera van quedar força sorpresos de veure’m allà dalt amb la bici, però tampoc van preguntar gaire i em van deixar passar.
Vaig passar només una setmana a Albània i em vaig quedar amb ganes de més. De saber més sobre el país i les seves cultures i de descobrir les muntanyes del nord, sobretot Theth i Valbona. La gent albanesa em va caure genial i tinc clar que hi tornaré en el futur. Ara tocava gaudir de Macedònia i del llac Ohrid si la pluja ho permetia.
